Confessió
Vivim dies difícils, de mal passar. El brutal atac a l’ensenyament (sense concessions, sense pausa) està obligant els docents a situar-se, a retratar-se. El que em passa aquests dies és que em resulta molt fàcil pair la relació (de ràbia combativa) amb l’administració neoliberal però molt difícil de situar dins meu la relació amb molts dels meus companys i companyes.
Ara mateix veig tres sectors dins el professorat:
a) sector encaixador, bàsicament perquè han votat pp i, per tant, no els en queda una altra. I ja els va bé, potser de manera inconscient, tota aquesta trampa.
b) sector combatiu, mobilitzant els centres, les famílies, acudint a les manifestacions, fent les vagues.
c) sector tebi, com bé diu Manel. I és aquest el sector amb el qual no em sé avenir. La situació és tal que, de sobte, no entenc la rica capacitat autojustificadora del meu company de treball esquirol, amb el qual he compartit mil tallats i converses. Ara, una companya passa de criticar la vaga-d’un-dia a dir que sis dies de vaga és una exageració; argüir després que començarà a fer-la i ja vorem i, finalment, fer només la vaga del 22. I no ho sé digerir, justament perquè són companys molts propers, del dia a dia, de projectes i aventures. Són aquests “els meus”?
Reconec que no dec estar a l'alçada de les circumstàncies quan sóc incapaç de tirar avant i treballar per establir dinàmiques que permeten sumar els tebis. Ara mateix el cor em mana més que el cap. Crec que cal sumar també aquests tebis. No obstant això, la decepció roman. Amb un pessic de tristesa, la veritat.
I ara què? Cal prioritzar aquestes estratègies captadores de professorat de resposta tèbia? O cal veure quins sectors de la societat (mestres, famílies, alumnat, associacions diverses) estan al meu costat: cal buscar fora el que no trobe dins? El cor m’adreça a la segona opció. El cap a totes dues.
Supose que hi ha feina per tothom i cada persona treballarà allà on es trobe millor. I que la cosa serà llarga. Molt llarga. El que resulta obvi és que aquestes retallades, aquest empitjorament estructural, sense compassió ni trellat, de la qualitat de l’ensenyament que rebrà aquesta societat està trastocant tot el món. Fora carasses, doncs. També les pròpies. Hauré de rebuscar dins meu per seguir avant perquè, com m’encante, ja no quedarà res per defensar.
Ara mateix veig tres sectors dins el professorat:
a) sector encaixador, bàsicament perquè han votat pp i, per tant, no els en queda una altra. I ja els va bé, potser de manera inconscient, tota aquesta trampa.
b) sector combatiu, mobilitzant els centres, les famílies, acudint a les manifestacions, fent les vagues.
c) sector tebi, com bé diu Manel. I és aquest el sector amb el qual no em sé avenir. La situació és tal que, de sobte, no entenc la rica capacitat autojustificadora del meu company de treball esquirol, amb el qual he compartit mil tallats i converses. Ara, una companya passa de criticar la vaga-d’un-dia a dir que sis dies de vaga és una exageració; argüir després que començarà a fer-la i ja vorem i, finalment, fer només la vaga del 22. I no ho sé digerir, justament perquè són companys molts propers, del dia a dia, de projectes i aventures. Són aquests “els meus”?
Reconec que no dec estar a l'alçada de les circumstàncies quan sóc incapaç de tirar avant i treballar per establir dinàmiques que permeten sumar els tebis. Ara mateix el cor em mana més que el cap. Crec que cal sumar també aquests tebis. No obstant això, la decepció roman. Amb un pessic de tristesa, la veritat.
I ara què? Cal prioritzar aquestes estratègies captadores de professorat de resposta tèbia? O cal veure quins sectors de la societat (mestres, famílies, alumnat, associacions diverses) estan al meu costat: cal buscar fora el que no trobe dins? El cor m’adreça a la segona opció. El cap a totes dues.
Supose que hi ha feina per tothom i cada persona treballarà allà on es trobe millor. I que la cosa serà llarga. Molt llarga. El que resulta obvi és que aquestes retallades, aquest empitjorament estructural, sense compassió ni trellat, de la qualitat de l’ensenyament que rebrà aquesta societat està trastocant tot el món. Fora carasses, doncs. També les pròpies. Hauré de rebuscar dins meu per seguir avant perquè, com m’encante, ja no quedarà res per defensar.
2 comentaris :
Quants ens hi sentim retratats, en les teues paraules, Àlex. Però l'escola, com la vida, continua. Hem de fer per no quedar-nos aïllats perquè fins en els contextos més tebis hi ha companys de caminada i molta feina a fer, amb alegria, a dins i a fora de les aules. Una abraçada.
Enhorabona, Alex, pel teu post. I damunt tot, per trobar-te al sector b), que és on cal ser ara mateix... Els dels sectors a) i c) se´ls portarà el vent quan bufe de ponent.
Publica un comentari a l'entrada