Cervesa fresqueta

Hi ha qui només beu cervesa quan ve la calor i qui, com jo, en beu tot l'any, sobretot quan ve la calor. L'afició, com tota autèntica afició, se'm va despertar molt prompte. Alguns dissabtes de desfici adolescent o preadolescent –que en aquestes coses de l'edat és fàcil esvarar-se–, amb Jordi i Cento compràvem un duro de vitets d'aquells que travessaven una immensa oliva amb destresa donjoanesca, vitets de primera divisió com només n'he menjat a Alcoi, en una bodegueta de l'Eixample alcoià (bé, nosaltres, tan moderns, en dèiem Harlem) i ens els cruspíem anant anant amb gran delectança. La litúrgia del vitet, que tenia sentit en ella mateixa, va començar a convertir-se a més en saborosa excusa per a la que la seguia: palplantats davant la barra del Juliet, a la qual a penes li trèiem un cap, i amb posat d'homenets que ja han trencat més d'un plat, demanàvem una canya per barba (barbeta, en rigor). Seria impensable que avui servissen l'or escumejant a tres marrecs com els que llavors érem, però en aquells temps només hi havia el dur llenguatge de l'autarquia i el del carrer, i entremig, el desert, i no el matalàs molt posterior d'allò políticament correcte, ni la moda del fitness i l'aigua embotellada i les begudes energètiques per a més o menys esportistes. Afegiu-hi, és clar, la desimbolta permissivitat amb les coses del beure que es gasten al meu poble. Cervesa, doncs, de barril, en canya clàssica (a València n'has de dir un doble perquè altrament te'n posen un didalet) preferentment. El temps, que manté en la gola la utopia d'aquelles primeres canyes del Juliet, ens ha anat fent més experimentats i més o menys igual d'incorrectes, circumstàncies gràcies a les quals hem pogut evitar quasi sempre la ingesta d'una cervesa tan dolenta com la que fabrica Amstel.
Dolenta com a cervesa i insuportable com a empresa autopublicitària que s'ha apuntat i s'apunta a totes les mamonades de l'autobombo autòcton, el mateix que ens ha portat a l'abisme per on s'estimbaran les alegres multituds borratxes de cervesa dolenta. Companya oportunista de les campanyes més infumables de la marxa triomfal, falles bàrbares, salvatges curses de fórmula 1, gols vàndals de la rojigualda i de tot el que es pose a tir per estimular la burrera panxacontenta i l'analfabetisme. Només li mancava aquest salt qualitatiu d'una publicitat que ha hagut de retirar per la massiva protesta de valencians insultats, ridiculitzats i minimitzats per la gracieta “sense mala intenció” en què les paraules de l'espanyol, tan útil sempre, eren traduïdes a l'idioma indígena gràcies a un programa per a l'iPhone que transformava la rica i brillant varietat de la llengua de Cervantes en un simple i repetit `nano´. La cosa, és clar, era aprendre alguna cosa de l'idioma valencianano per assistir al circ estruendós de la Fórmula 1. Comptat i debatut: darrere de la brometa de la cervesera, presentada com una cosa asèptica i divertida, sense manies, l'enèsim intent del nacionalisme implícit de nanitzar els valencians, que tot ens ho prenem amb alegria i bon humor, fins i tot la indigestible Amstel, segons sembla. En fi, raó de més per continuar navegant per la procel·losa mar de la cervesa sense haver de posar els peus en illes infames com la d'Amstel. Cosa fàcil, per altra banda, ara que hem travessat el solstici d'estiu i hi ha ports a València on la tiren tan bona i fresqueta com al Coin de la Faucille i que és ple de bona gent per compartir-la i que no es deixa nanitzar. Salut.