dimarts, 26 de juny de 2012

Per Sant Joan

El Campello es prepara per a la celebració del foc. És dissabte 23 de juny. Confós amb les cendres de la foguera, hi quedarà, com cada any, tot allò que volem lluny. Trobem, entre la multitud, les senyes d'identitat d'aquella gent, el català sonor i meridional que hi perviu. M'afalaga les oïdes la prosòdia de la propietària de l'hotelet on farem nit i la gent que l'acompanya: el cambrer d'Ibi i els parroquians reunits al voltant de la taula. Gestos que ens hi agermanen.
Mentrestant, a l'altra cara del dia, el carrer ha anat pintant-se banderetes espanyoles al rostre i crida a cor què vols unes curioses consignes: Gibraltar español... i tot d'onomatopeies que sorgeixen de la caverna, per la via directa (que té el mateix origen que la paraula dreta). I el foc amaina a mesura que els udols esbufeguen contra les flames i les contradiuen.
El furor apaga la flama. La resta, mantecao a la geladeria Verdú i complicitats amb els amics inclosos, es dilueix als ulls d'una lluna prima i silent. A l'endemà, als Banyets de la Reina escenifiquem un passat (i un present) sense necessitat de justificacions ni consignes.



De tornada a la ciutat, busque amb insistència quina és la finestra que dec haver deixat oberta per on xiula un vent d'allò més insistent. Més sorpresa: cap vent sinó el brunzir dels coleòpters de la Fórmula 1, un altre furor que serveix de tapadora. El posat artificial d'aquest poble ja fa temps que oblida el foc que el va originar.