Visca la Itàlia de Pirlo!

Ho confesse: per molt que estic acostumat a trepitjar els territoris de l'orfenesa, el futbol no és una passió (perquè és una passió) propícia per habitar les vaporositats de l'enlloc (els anglòfons ho diuen més bé: nowhere). Si no pots identificar-te, per raons òbvies que ningú no sembla entendre, amb la rojigualda disfressada de roja, i et trobes afirmant-te només en la negació, és a dir, desitjant sempre que perda la selecció espanyola (i no Espanya, que no em vinguen amb aquestes metonímies per a patriotes de calbot), acabes avorrint-te. La cosa, si és que cal trobar-li arrels més profundes que la del simple sentit comú, em ve de la infantesa i per via paterna, altaveu del franquisme, el gol de Marcelino, l'opi del poble i tot això i allò, de manera que invariablement, en els meus molts mundials i encara més eurocopes, sempre m'alineava amb el primer que plantés cara als futbolistes del txinta-txinta-tatxinta-txinta-txinta, etc., ja fos Albània, Corea o Paraguai. La veritat, ho tenia fàcil, perquè els espanyols n'eren despenjats a les primeres de canvi i un podia enamorar-se tranquil·lament de l'Anglaterra de Boby Charlton, l'Alemanya de Beckenbauer, el Brasil de Pelé o el Portugal d'Eusébio. Al costat del monstre fagocitador de la fúria espanyola (que és la que ens toca de ple, i més en aquesta província submisa), sempre ens quedava un o altre Portugal. Per culpa del Barça, però (mal m'està dir-ho), ara un ha de superar els arguments esportius i la bellesa i eficàcia del joc i anar a assumptes més pertinents, que en aquests casos són els únics que hi compten però que costa molt més d'explicar. L'esforç en la present copa d'Europa m'estava deixant exhaust, de manera que vaig optar per no veure cap partit de la selecció espanyola i esperar a veure què en deia el periòdic l'endemà. Tampoc no tenia, en el meu nadar contracorrent, cap fusta on agafar-me, perquè Holanda era una pífia, Polònia pecava d'innocent, a Anglaterra no hi jugava el Charlton i Alemanya, que la tocava bé, estava plena de madridistes. Bé, encara hi havia França, ni que només fos per allò d'Aux armes citoyens! Però dura poc l'alegria en casa del pobre, i la desnonada colla de Ribéry, que té cara d'animal penitenciari, va eixir-ne amb la cua entre les cames. I Portugal? Hòstia, el somni lusità i la memòria d'Alfama (el barri i la col·lecció de poesia) s'havien dissipat per culpa de l'imbècil de Ronaldo (Cristiano per més conya)! Què podia desitjar, doncs, quan es van enfrontar Portugal i Espanya? Que guanyés Ronaldo, encara que fos amb un gol en fora de joc a Casillas? Reconec que el morbo d'aquesta possibilitat em va entretenir durant una bona estona. Que guanyés Espanya, encara que fos a costa d'un gol de Xavi? La utopia em demanava un zero a zero etern que feia abandonar les grades i apagar les teles de pur ensopiment. L'atzar em va sorprendre mirant l'Itàlia-Anglaterra de l'altre dia, partit que va venir a socórrer el nàufrag de la imparcialitat insuportable en què em trobava. I va venir per on menys m'ho esperava, de mans (i sobretot peus) dels azzurri (il pomerigio è tropo azzurro e lungo per me), inventors del futbol soporífer i resultadista del catenaccio, que sense que ens n'haguéssem adonat havien resolt la contradicció que suposava mantenir un futbol prehistòric en una península que traspua art i cultura a dojo. L'artista invitat, l'existència del qual ignorava fins aquell gloriós dia (sóc més futboler de camp i baló que de premsa esportiva, generalment tan odiosa), es diu, no sense esforç, Pirlo. No havia vist mai tanta solvència desplegada amb tanta tranquil·litat, durant tant de temps, en el mig del camp, feta l'excepció del gran Xavi Hernàndez, a qui obviaré per raons previsibles. Però on aquest cavaller no té comparació possible és en un terreny que m'és especialment amable: l'home és aliè als exhibicionismes que tant de mal fan a l'esport i a tot, ignora els gestos grandiloqüents i els histrionismes que converteixen l'èpica en falsa comèdia, com qui ve de fer una obra mestra perquè és simplement la seua obligació. Col·loca el baló en el punt de penal, avança lentament per empènyer-lo, enganya el guardameta que ja vola al costat dret i li fa una cullera (així en diuen els italians) a l'estil del txec Panenka que deixa sense alè mig món. I després, despullat de qualsevol fullaraca, se'n torna impassible al cercle central. Ha nascut un idil·li amb Andrea Pirlo que m'ha fet abandonar l'enlloc inhabitable i desitjar la derrota d'Espanya per raons que depassen el simple sentit comú i la fòbia a la narcosi rojigualda. Visca Itàlia!