dimarts, 12 de juny de 2012

Paraula de Pedrals, que en ardències transmuta

- que ens cal la igualtat social 
i un retorn a la natura 
que l'amor als altres dura 
si és exigent, no banal, 
que el rubor és l'armadura 
d'una vergonya ancestral 
que no té lloc ni cabuda 
en la franquesa lleial, 
que tota la cosa pública 
pot ser de llei personal, 
que el qui realment educa 
no imposa un cos doctrinal, 
que el món esdevé corrupte, 
no des de baix, des de dalt, 
que hauríem de posar en dubte 
tot el paller, fins el pal, 
que al desassossec abrupte 
és on perviu l'ideal.


Que Josep Pedrals és músic es nota tan bon punt obri la boca. Les seues actuacions desprenen un ritme que va omplint minut a minut l'estança. Amb contundència. I la llengua amb què diu és ben viva, excepció que confirma totes les regles.

La veu de Pedrals, a prova de bombes i de rescats, practica una rima de risc i actualment viatja de tournée per les terres de catalana parla a propòsit de la publicació recent del seu llibre El Romanço d'Anna Tirant, una reparació, segons l'autor, de l'anterior Furgatori, totes dues obres editades a Labreu. Sembla que es tracta d'una tragèdia clàssica, tot plegat, un deute contret o un malentés que ha hagut d'aclarir amb el (seu alter ego) Quim Porta. Què importa, això! Un poeta músic, o un músic poeta, compartia ahir amb els veïns russafins una vesprada (xa)fogosa de dilluns.

Aquest barçaluní del barri del Clot coneix bé el seu medi i, si li cal, bé que s'hi adapta: recitar els decasíl·labs de la seua SexyTina a la manera més valenciana-de-l'horta li resulta tan divertit com senzill. Ventríloc del vers, a la manera més genuïnament fallera, en paraules del Pau Sif, capta l'essència barroca, casposa, eròtica i bròfega de la tradició més nostra.

Amagat darrere d'aquesta mena de valenciana prosa revisitada que en ardències transmuta, hi ha l'esperit d'un home d'aquests temps que, en boca posem per cas d'un gosset invident, furga i remena pels seus dedins, insistent i reincident, i reivindica una lucidesa incivil, o una ànsia de malmetre la insostenibilitat dels cànons, o el desig ben digne i coratjós d'escometre la hipòcrita insensatesa, de boicotejar prohibicions i de respondre a l'estupidesa. I com? Amb les paraules que va traient del seu bagul o del seu barret o del seu bigotis. Es usted muy listo, senyor Pedrals.


 
Menció especial mereixen, en aquestes paraules, les de Màrius Serra, Rois de Corella, David Carabén i Joan Todó, que també transmuten.

2 comentaris :

Jose Manuel ha dit...

Pedrals és compositor d'obres musicals, smoking since 1879, blowing in the wind, acròbata, amb vertigen, de la paraula i bàsicament poeta. Com vosaltres. Contracteu-lo.

Begonya Mezquita ha dit...

Només li falta ser "serranico" i ja seria perfecte,oi galán?