dissabte, 16 de juny de 2012

En memòria de José Maria Settier

Sembla ser que no hi ha prou amb la que ens cau als centres educatius enguany. A més, els del Clot del Moro de Sagunt, perdem el nostre jefe per rematar aquest any convuls i desagradable. Coincidireu amb mi que hi ha moments en què fan ganes de, com diu un personatge d’Incerta glòria,: perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra.

 La veritat és que quan mire enrere, només trobe bons records amb José Maria. Records divertits, records tendres. Només hi ha dos moments diferents. Un, clar, són aquests dies tan tristos. I l’altre és de fa pocs mesos: el dia que un inspector, té igual, el féu pujar a l’institut (des de valència!) per una reunió tot i dur ja unes setmanes de baixa, tot i estar ja prou delicat, com el temps malauradament ha acabat demostrant. Recorde l’inspector endiumenjat (amb botons de puny i tot) al costat d’un José Maria molt desmillorat. La imatge era la viva estampa de la dignitat del mestre davant la fredor de l’administració. I em mossegue la llengua.

 Però no ens quedem en aquest moment.

 Els que l’heu conegut sabeu com era. Aquests dies de converses d’ulls plorosos, a mitja veu i camaraderia del Club d’amics de José Maria es repetien els mateixos adjectius: generós, divertit, dialogant, no massa donat a les llengües -per què negar-ho-, bromista, respectuós, íntegre, bo... Un home bo. Adjectius que semblen no dir molt però que esclaten als interiors de les persones que l’hem viscut. Un altre adjectiu que el representa és elegant. Perquè ho era. Com a persona i, per què no, físicament. L’institut perd molt de glamour sense un director així, caldrà anar fent-se a la idea. Jo el felicitava sovint pel canvi d’estilista. De veritat crec que l’últim estilista li l’encertà: canvi d’ulleres, de pentinat, de roba... José Maria estava fet un figurí. I recorde, emocionat, el seu gran somriure per la felicitat que li produïen les meues paraules. Això m’ho emporte jo.

 Poca gent sap que José Maria sovintejava la meua aula. De tant en tant passava, agafava una cadira i féiem una xerradeta breu i tranquil·la. Començàvem parlant de les meues classes de ball i els seus bailoteos amb la Cortijo i passàvem, de la manera més natural, a Mahler i La cançó de la Terra. Biologia, Mahler i Salsa. Així era José Maria. Cal més? En el seu cas, pot ser només una cosa: el seu fill. Estimava molt el seu fill. Molt. Sempre en parlava. Aquests dies he pegat moltes voltes a aquest escrit i m’han tornat moltes de les vegades que José Maria tenia el seu fill a la boca. Al mateix tanatori, el 14, vaig trobar l’Albert, el meu mestre de jazz (València és petiiiita). Era amic de Carlos. I qui és Carlos? preguntava jo, ignorant. El fill. O siga... que es deia Carlos! Tants anys parlant-me’n i no en sabia el nom. I és que José Maria sempre deia el meu fill açò, el meu fill allò. El meu fill. El seu fill... No em direu que no és preciós. I ara hauré de fer un esforç considerable per no fer un paral·lelisme amb mi i mon pare. Un paral·lelisme faciló. I trist.

 Hi hagué una cosa que em fascinà de l’acte del tanatori. Malauradament, ja els coneixereu, aquests actes. Es respira molta tristesa però molt continguda, molt tensa. Ningú, òbviament, es deixa dur. Els que pugen a dedicar unes paraules fan un esforç sobrehumà per bellugar les cordes vocals i articular un mínim discurs. I tots l’escoltem amb el cor encongit. Ahir, va anar així. Fins que, per tancar l’acte, van posar una cançó molt estimada per José Maria: La Balanguera de la Maria del Mar Bonet. L’efecte va ser immediat. És el poder que tenim els músics: una vegada comença la música, no hi ha aturador possible. És l’espentó necessari per deixar-se dur i plorar o abraçar. O, encara millor, totes dues coses alhora.

 Aquest matí, a l’acte d’homenatge de l’institut ha sigut també així.

 Volguera tancar aquestes línies d’igual manera. Permeteu-me que faça l’acudit fàcil de José Maria, el darwinista que embogia amb la segona de Mahler: la Simfonia de la Resurrecció. En especial amb el darrer moviment. En especial els darrers minuts.

 Vos deixe uns minuts amb Mahler (dirigit per un altre gentleman: Bernstein), uns minuts amb José Maria. Deixeu-vos dur, ploreu, abraceu: pugeu el volum a tope i envieu a cagar-a-la-via els veïns, els inspectors, els timpans!





6 comentaris :

Anònim ha dit...

Què bonic Àlex, i què cert.
Lluïsa

Anònim ha dit...

Jo no coneixia el José María personalment però sí pel que Lluïsa em contava i em conta d'ell. Sent moltíssim que ja no hi siga. És injust que una persona estimada per tothom i que trobava el millor de tothom ja no hi siga. Recordeu-lo amb paraules com les que li heu dedicat, amb somriures, amb records, amb la seua música... i sempre seguirà present.

Begonya Mezquita ha dit...

A hores d'ara, i a colp de pedal, deu anar trescant per l'univers, a ritme de salsa o de Mahler, vés a saber, el pas de ball canviat (aquesta esquerra no, l'altra) i el seu somriure d'innocència i complicitat.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per compartir els teus records amb nosaltres i ajudar-nos a retre-li homenatge escoltant aquesta música.Jo també tinc dos records de José Mª amb la música:un és de quan vaig "intentar" ballar salsa amb ell , l'altre és de quan parlarem d'òpera, ja fa un temps...
Teresa

sr setti ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carlos Settier ha dit...

No puc dir res més que gràcies, estic tan emocionat que no em surten les paraules. De tot cor: mil gràcies.

Carlos Settier