Fuster primaveral

No hi ha dubte que Joan Fuster fou, és, una figura literària de primera magnitud i probablement el millor assagista català del segle XX. Xamba genètica, com algú el va definir, o miracle cultural, la irrupció de la seua obra en les foscúries del franquisme i en el context d'una societat culturalment anorreada i submisa com la nostra marca un punt d'inflexió en la història contemporània dels valencians (i dels catalans en general, podríem dir): el pas, transcendental, a la modernitat, literària i de pensament, entesa com la capacitat d'articular discursos per a la reflexió i l'anàlisi, i de fer-ho des de la solvència d'una escriptura d'alta volada que és invitació constant a llegir una obra oberta, engrescadora i inesgotable. Per això, qualsevol intent de reduir el “fenomen” Fuster a una determinada doctrina, a una mena de prêt a porter que ens estalvie l'esforç de pensar i pensar-nos, està abocada al fracàs perquè obvia el fet que, per damunt de tot, Joan Fuster fou un escriptor, un gran assagista. Més que solucions concretes o fórmules màgiques, que no n'hi ha, Fuster ens obrí el camí de les preguntes que, un colp formulades, porten a altres preguntes i a altres hipòtesis en una dialèctica constant que només es pot practicar des de, per dir-ho amb les seues paraules, l' “apriorisme militant” […] “no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà”.

Fuster és avui tan vigent com fa cinquanta anys i com ho serà d'ací a cent anys més, com ho és sempre qualsevol gran clàssic. Una ullada a la tossudesa amb què el poder de llavors i el d'ara ha pretès abismar-lo en l'oblit i la marginalitat seria prou eloqüent per confirmar la validesa, en l'ordre pragmàtic, de les seues anàlisis. El rigor del seu estil, gràcies al qual flueix el riu d'un pensament vigorós, no necessita de més demostració, si en volem apamar la solidesa del llegat, que la quantitat i qualitat de literatura que va provocar i encara provoca. L'estil, que com sabem és l'home, de Fuster plana com una ombra protectora (i de vegades com una adherència automàtica i prescindible) sobre tot allò que en aquest país s'escriu des de la perspectiva del que s'ha denominat literatura d'idees, siga sota la forma de l'assaig (inclòs el més acadèmic), l'article d'opinió, la crítica o el columnisme.

Hi ha evidentment, des del costat pragmàtic, social i polític del fenomen, molt més. El fusterianisme (passeu-me un mot que el mestre refusaria) és tot allò que de transversal té la lluita per la cultura, la llengua i el país dels valencians. Les estrictes minories que en els anys cinquantes i seixantes, sota el mestratge de Fuster, van començar a construir el País Valencià modern són avui significatives i determinants minories, potser la part més vital i resistent del nostre poble.

En el balanç negatiu, però em sembla que realista, de la nostra situació d'ara, ¿podia l'escriptor de Sueca haver previst l'abast de la destrucció a què l'oligarquia indígena, recolzada en el poder de l'Estat i en tots els altres, sotmetria el País Valencià? ¿Podia haver imaginat que la corrupció, l'autoritarisme i el lladrocini permanents, en temps de “democràcia”, arribarien als insostenibles límits actuals? ¿Que l'amenaça de “dissolució” del valencià com a poble vindria de l'espoliació sistemàtica dels seus recursos naturals, del domini abassegador dels mitjans de formació de masses, de la privatització descarada dels capitals socials i públics, i que el setge a la llengua i la cultura en seria més aviat un trist corol·lari i tapadora de demagògies, un atac directe al cor de les últimes resistències? ¿Hauria fet broma llavors amb un ecologisme que avui sabem peça indispesable en la construcció o reconstrucció del país, broma feta des d'aquella part d'ell que no podia sostraure's a l'escepticisme burleta del llaurador que portava a les venes? ¿Hauria confiat tant en el “progrès” i altres tipus d'analgèsics (aspirina a banda) si hagués tingut temps de viure i desvelar l'escandalosa enganyifa del nostre temps perpetrada a l'ombra d'aquest concepte?

Orfes com ens trobem de pensadors, escriptors i homes d'acció del seu calibre, ens queden les grans preguntes de la seua obra, ens queda afirmar-nos i afermar-nos en el compromís amb la nostra gent i la nostra terra, ens queda el repte d'alçar una política que fins ara només han fet els de sempre, amb ben escasses i meritòries excepcions, i l'han feta sempre contra nosaltres, els valencians. Ens queda continuar llegint Fuster i continuar construint la nostra solidesa com a poble, articular les respostes, radicals i cíviques, a uns temps difícils que sempre ens fan debatre entre l'ara i el mai. 

[Part de la pesentació que l'autor va fer en l'Homenatge a Joan Fuster el 8 de juny de 2012 a l'hora de Benimaclet.]