Vaixell de Grècia
Alguns déus de l'Olimp es plaïen de torbar el destí dels mortals, mentre d'altres es compadien d'aquella dissort capgirada i jugaven a l'engany endogàmic per lliurar l'individu dels funests esdeveniments.
Vint-i-cinc segles després, el fat continua la tasca divina d'ensarronar els ciutadans amb mentides i corrupteles. Ara però sense compassió, sense la interposició d'alguna força favorable a l'alliberament del càstig destructor. Tot al contrari, els déus teutons no perdonen i, implacables, claven les urpes al ventre de la mare. De la mare on va nàixer democràcia, raó, dret, llei, sobirania individual, art, ciència i llibertat. Els déus teutons, impertèrrits, porten endavant la fagocitosi uterina d'Europa. I després de l'àpat hel·lènic, nosaltres en serem les postres.
Aquesta vesprada, abans de saber el resultat de les reeleccions gregues, he singlat el meu vaixell tot pensant que encara podíem inflar el velam. He escoltat unes quantes vegades la cançó que Llach va dedicar al poble grec l'any setanta-quatre, en acabar la dictadura dels coronels. I unes altres tantes he plorat.
Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.
Vint-i-cinc segles després, el fat continua la tasca divina d'ensarronar els ciutadans amb mentides i corrupteles. Ara però sense compassió, sense la interposició d'alguna força favorable a l'alliberament del càstig destructor. Tot al contrari, els déus teutons no perdonen i, implacables, claven les urpes al ventre de la mare. De la mare on va nàixer democràcia, raó, dret, llei, sobirania individual, art, ciència i llibertat. Els déus teutons, impertèrrits, porten endavant la fagocitosi uterina d'Europa. I després de l'àpat hel·lènic, nosaltres en serem les postres.
Aquesta vesprada, abans de saber el resultat de les reeleccions gregues, he singlat el meu vaixell tot pensant que encara podíem inflar el velam. He escoltat unes quantes vegades la cançó que Llach va dedicar al poble grec l'any setanta-quatre, en acabar la dictadura dels coronels. I unes altres tantes he plorat.
Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.
2 comentaris :
Molt bé, Olga, com sempre, primmirada amb la paraula, llaquiana de socarrel. Però la dictadura del coronels no degué acabar el 74, i no el 64. En fi, tampoc no posaria la mà en el foc dels déus de l'Olimp, i no té literàriament cap importància. Un bes.
Gràcies per les teues paraules d'ànim, Manel.
El fet cert és que la dictadura dels coronels i la del dictador han deixat les ratlles fetes per donar pas a la dictadura dels banquers. Poderoso caballero!
Publica un comentari a l'entrada