dilluns, 9 de desembre del 2013

Poesia i memòria

[Mnmosine, deessa de la memòria.]

1
La mare devia sentir molt al principi que estava perdent la memòria, ser-ne d'alguna manera conscient molt d'hora, quan a penes si eren evidents per als altres les llacunes del seu oblit. El primer signe d'aquell procés que arribaria a ser devastador fou la insistència gairebé obsessiva, en els primers anys que seguiren a la mort del pare, de contar anècdotes i virtuts de l'home, de cantar les excel·lències inesgotables del marit a qui tantíssim va estimar a tot aquell que tingués la paciència d'escoltar-se-la. La soledat més terrible deu ser anar quedant-se sense records, sense paraules. No cal dir que la memòria del seu home se li va anar esborrant de mica en mica, molt abans que perdés el do de la paraula, que es perdés ella mateixa entre la boira del temps i l'oblit, i que els seus conjurs repetitius, aquell intent desesperat de conservar en la consciència la prova indeleble d'haver viscut, últim sentit que voldríem retenir, no van fer efecte. Però el darrer esclat de llum en ella abans de l'eclipsi total de la paraula va ser la poesia, versos solts d'ací i d'allà evocats i repetits diversos colps al llarg del dia, alguns poemes sencers que ballaven misteriosament en la corda fluixa de la seua memòria abans de desaparèixer per sempre en el túnel de l'oblit, poesia que havia après amb el company ja oblidat, última trinxera de ritme, rima i mesura per on tornava al poble, a la infantesa, als primers records, a les profunditats melodioses del valencià de l'horta. En plena davallada de la mare ja convertida en filla, enmig de la tendresa donada generosament durant anys i panys i ara en certa manera recobrada, vaig escriure Lletra per a un àlbum, no per salvar-la sinó per salvar-me, poesia feta d'un impuls nítidament terapèutic, conjur de la memòria, psalmòdies contra l'oblit, cançó de bressol per ajudar a espantar els monstres de la mort. Mai no havia tingut tan clar davant els ulls, negre sobre blanc, i entre les mans, l'evidència i la vivència de la poesia com a forma de memòria, identitat i consciència: l'evocació d'una història petita que es resisteix a caure en l'oblit. Per això és que el que us he contat vol servir d'introducció al tema que avui ens torna a reunir en bona hora.

2
Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és una cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L'art verbal que anomenem poesia, l'estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l'oralitat sense lletra, i des d'ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s'ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El Plany de Gilgames només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents L'Odissea i La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els Veda hindús… parpelleigs del temps, palimpsests d'estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills… La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s'extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual. Mnemosine, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l'estimada, musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l'anàmnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l'única manifestació de continuïtat personal d'un jo constantment en canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat. D'acord, la creu de la poesia té moltes cares. Però com transporta la poesia la memòria, com hi conviu o de quina manera la poesia és memòria en els nostres dies? No d'una manera precisa, diríem, sotmesa als contorns de la realitat aparent, sinó més aviat aleatòria, capriciosa, insistint en el seu poder d'evocació; no opera diríem amb impossible voluntat fotogràfica o historiogràfica sinó tractant de fixar i transmetre, més que no pas el record concret, l'emoció de la memòria, una emoció sostinguda en el text que el lector ha d'actualitzar i que per això ha de ser comunicable, traduïble, universal. La poesia és així un reducte d'identitat-memòria, en la cerca i fixació del sentit (que inclou el no-sentit) i l'emoció, més valuós com més aquests temps volen imposar la tirania de la imatge vertiginosa i la teranyina de la realitat virtual. Ai, aquesta mala salut de ferro de la poesia! Però què hi ha de la poesia de cultures perseguides i llengües minoritzades?
Situem-nos, per exemple, en l'extrem escatològic que evoca el poema de John Burnside “L'últim home que parlava ubik” (i passeu-me la traducció):

De vegades, en aquells pocs darrers mesos, 
pensaria en una paraula 
i hauria de recordar l'arbre, o el tipus de granota 
que els sons indicaven: 

l'arbre mateix, o la ganota, o l'estat de la ment 
i no el mot equivalent en una altra llengua, 
la parla que havien adoptat els seus fills i la llum de la muntanya; 
les tombes que ell rastellava i torcava; les cançons de noces. 

Durant anys de silenci reunits en la calor 
ell s'estava en el seu pati 
i xiuxiuejava el nom d'un ocell 
en la seua llengua materna, 

mentre la memòria de la neu i dels dies de mercat, 
les mans del seu pare, l'olor del tamariu 
anaven esborrant-se en els noms que ja no s'usaven: 
el blau de la infantesa plegat com un llençol 

i desat. 
Res del que deia era recordat, res del que feia 
era realitat o llegenda 
a la plaça del poble, 

però més tard ells memoritzarien la paraula 
que ell va pronunciar aquell matí, just abans de morir: 
un nom per a la mort, potser, 
o herba de prat, 

o nadant cap a la superfície de la seua ment, 
una altra paraula que tenien quan ell era jove, 
una paraula que rarament pronunciava però que era allà 
per a tot el que coneixien i ningú no recordava. 

Què hi ha d'aquells “Hem viscut per salvar-vos els mots” o aquells “Animal de records, lent i trist animal” (per matar dos insignes aniversaris d'un tret)? ¿És més explícitament memòria la poesia vinculada a una forma o altra de “realisme” (que difícil esquivar certes fórmules pansides!)? ¿Quin lloc ocupa o hauria d'ocupar la poesia en la construcció i consolidació de la identitat-memòria (i tant identitat, per molt variable que siga, com memòria, per molt assetjada per l'oblit que es trobe, necessiten consolidació, permanència) dels pobles i les nacions? No devia ser el primer, és clar, però per què se li va acudir al senyor Eliot barrejar memòria i desig, com qui diu passat fet present i futur? ¿I quin és l'abast del títol de la poesia sencera de l'enyorat (i tanta falta com ens fa en aquests dies!) Vázquez Montalbán, Memoria y deseo? ¿No balla sempre la poesia amb la memòria, per molt que es desitge arribar Donde habite el olvido? ¿Hi ha més “memòria” en la poesia del Llibre de meravelles que en la llet negra de Paul Celan, terrible imatge de la shoah ja fixada en la nostra memòria? En els cecs que colpegen les reixes dels jardins de les cases de Sinera o en la mare tothora evocada en els poemes d'Antonio Gamoneda (quin meravella el seu darrer Canción errónea!)? ¿Podem, en temps en què tant hem reivindicat la necessitat de preservar la memòria històrica, en què els tels embafosos de la transició han anat caient un a un fins a descarnar la crueltat i injustícia de l'oblit provocat, deixar d'exaltar la dignitat i necessitat de l'antiga companya de ball de la poesia? ¿I de fer-ho, a més, sortejant les trampes fotogràfiques i els miratges, de les literalitats realistes, de la constricció del vol radical i compromès de la poesia com a cerca i aventura, com a veu de la consciència i l'emoció?

3
La paraula, la poesia, és memòria, transportadora de memòria, per la seua dimensió històrica, perquè ens precedeix i ens sobreviu. Això és clar almenys en una doble dimensió: la que ens constitueix com a individus al si d'una comunitat lingüística. Com l'ADN dels pobles, diríem, que adquireix en la poesia i amb la poesia una estilització essencial. Hi ha qui treballa per a la memòria, que com el teixit de Penèlope sempre està fent-se i desfent-se, creant-se i recreant-se. És una lluita tenaç per preservar, per sortejar inútilment les flames finals, vencedores, de l'oblit. Ens hi pertoca una mesura humana, que vol dir que si la guerra és perduda de bestreta (no hi ha més hortizó que l'oblit), la poesia intenta guanyar-hi petites batalles, i en els més il·lusos o els més porucs o els més rebels i decidits, no sé, la gran batalla de la posteritat. En algun moment vaig escriure que el poeta dedica tota la seua vida a escriure el propi epitafi, idea que no deu tenir res d'original. Hi ha, doncs, aquesta rebel·lia contra la mort, contra l'oblit (oblit que alguns identifiquen amb una mena d'alliberament personal –més sovint– i col·lectiu), però hi ha també i alhora un ajustament de comptes amb el propi passat. En aquest terreny, el poeta recrea el seu passat, activa la pròpia memòria no tant per solidificar una cosa per naturalesa etèria (el passat que no retorna) com per esbullar el camp de la brossa de la vida, per donar forma (aquí, crec, hi ha la clau de volta de la memòria en poesia) al que per naturalesa és escàpol i buscar-hi, si n'hi ha com si no n'hi ha, un sentit. La memòria, així, seria la comprovació que hem viscut. A la poesia, ja ho hem dit, no li importa tant el detall precís com la transmissió d'aquesta certesa, donar forma estable als fantasmes, matar en certa forma el record, petrificar la memòria amb la contundència d'uns versos lapidaris. Contradictòria feina la del poeta, que malda per mantenir viva la flama de la vida amb les paraules però es dedica alhora a clavar l'agulla de la paraula en la papallona morta del passat. Només perquè el passat, en l'experiència humana, és sempre present recreant-se en una espiral eterna. La poesia, així, fon i destrueix o recompon les dimensions convencionals amb què pautem linealment el temps, passat, present i futur, en una mena d'ucronia. La memòria, com volia Hume, seria doncs germana bessona de la consciència, fil d'Ariadna que ens guia pel laberint de la identitat. Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d'episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n'asseguraria l'eficàcia. La poesia és, doncs, sempre una forma de memòria, tant si hi treballa més explícitament, amb la concreció de referents més reconeixibles de l'experiència individual i col·lectiva, com si tendeix a la pura abstracció, a la música primigènia de la paraula, al tam-tam que vol alliberar el poeta dels dimonis íntims. L'obsessió contemporània per l'enregistrament visual de l'experiència immediata, ¿no delata en la seua insatisfacció compulsiva la impotència de la imatge per “retratar” el fons obscur i lluminós de l'experiència humana? La poesia, així, és una forma de memòria insubstituïble perquè només a través de les paraules vivificades artísticament podem arribar a vorejar el sentit, eternament escàpol, de la pròpia vida i la vida dels altres, de la vida. Eternament escàpol: no hi ha paraula definitiva, el poema no pot empresonar el record, no és un vehicle perfecte de memòria, però sí el millor instrument de què disposem per recrear-la, per reintempreta-la i transmetre-la. L'obsessió malaltissa per visualitzar cada banalitat de la vida quotidiana, de fer passat del present que encara està desenvolupant-se, pot ser simptomàtica, paradoxalment, de la malaltia contemporània de l'oblit, del foment malintencionat de la desmemòria. Al regne d'Hades, a l'Èreb, hi ha dos llacs: el Leteu, el de l'oblit, i el de Mnemosine, el de la memòria. Vida i mort, llum i foscor, memòria i oblit, cares de la moneda de la condició humana, òbol de principi i fi. Per a Brodsky “Cap vida està feta per a ser preservada. Tret que hom siga un faraó, no aspira a convertir-se en mòmia. […] Un home normal no espera que res continue; no espera cap continuïtat ni tan sols per a ell o la seua obra”. Però mort déu i desapareguts els paradisos, res no ens priva de cultivar la memòria de la poesia, de dedicar-nos inútilment, estranyament, a aquell “dur desig de durar” del famós vers.

València, abril de 2013.

NOTES:
· Aquestes anotacions sobre Poesia i memòria van ser llegides en ocasió de l'encontre que els poetes Vicent Alonso, Antoni Clapés, Anna Montero, Begonya Mezquita, Josep Maria Sala-Valldaura, Víctor Sunyol i qui açò signa van fer el dissabte 20 d'abril de 2013 a L'Estanqueret de l'Ampolla de Mar.

· Amb el títol de “The Last Man to Speak Ubykh”, el poema pertany al llibre The Good Neighbour, Cape Poetry, Londres, 2005: “At times, in those last few months, / he would think of a word / and he had to remember the tree, or the species of frog, / that sound denoted: // the tree itself, or the frog, or the state of mind / and not the equivalent word in another language, / the speech that had taken his sons and the mountain light; / the graves he swept and raked; the wedding songs. // While years of silence gathered in the heat, / he stood in his yard / and whispered the name of a bird / in his mother tongue, // while memories of snow and market days, / his father's hans, the smell of tamarind / receded in the names no loger used: / the blue of childhood folded like a sheet // and tucked away. / Nothing he said was remembered; nothing he did / was fact or legend / in the village square, / yet later they would memorise the word / he spoke that morning, just before he died: / a name for death, perhaps, /or meadow grass, // or swimming to the surface of his mind, / another word they had, when he was young, / a word they rarely spoke, though it was there / for all they knew that nobody remembered”.



dijous, 5 de desembre del 2013

Un poema inèdit

ARBORESCENT

el puc imaginar així
des de la llavor remota i les arrels
que arrapen la terra
així
amb les branques esteses al vent
nodrint-se per l'acció mineral
i el bes de la llum la carícia de l'aigua
crescut estranyament enmig del no-res
ciència arborescent del foll ramon
pujant a l'ombra de brassens
o amb l'arbre de vinyoli
allunyant-se del bosc
cap a altres forests infinites
bíblia de bíblies
escriptura dissolta en el riure
engimàtic del temps
palimpsest que alberga en silenci
fràgils empremtes d'un fosc instint
de permanència

així l'imagine
 de fulla a full desfullant-se
amb la matèria
més pregonament humana
veig com creix a pinzellades lleus
a ritme de cisell arborant-se nota a nota
mot que en fang solidifica
un somni vegetal d'arrel a branca

lleguem el que ens fou llegat
fòsfor un pessic de sal
paraules que el vent s'enduu per les branques

i en ell ens mirem
 arbre que es pensa
estany de l'espill del temps
endevinem a penes la imatge esborradissa
en el camí que ens fa en cada passa

arborescent
puc imaginar així avui
el llibre que no existeix
però ja existeix
i el seu buit que m'acompanya sempre

(Zegama, 27 de juliol-València, 29 de setembre de 2013)
[Aquest poema és el primer d'un díptic escrit en homenatge al pintor alcoià Manolo Antolí.]
MR-C




dilluns, 4 de novembre del 2013

Pa, educació, llibertat.

Ara que ho diu, descobreixo un element més en comú entre les tres víctimes: el seu narcisisme. Tant en Demertzís com en Theologuis i en Lepeniotis sentien un orgull narcisista per la seva activitat antifeixista i pels èxits que aquesta els va proporcionar. Si ara en Papadakis em preguntés què és la generació de la Politècnica, li respondria que és la generació del narcisisme absolut.

Temps de desprestigi, de descrèdit. Ni polítics, ni periodistes, ni professors universitaris, ni sindicalistes... Quan les circumstàncies superen qualsevol expectativa, tot es capgira. I era tot tan evident, tan esperable. I fa tant de mal descriure la misèria dels homes.

Fer fora els dictadors i la dreta per entronitzar-se als seus llocs. Convertir-se en tirans en el lloc del tirà és ben bé una més que possible ruta.

L'actualitat no, el futur. Les contradiccions no, les conseqüències.
Quan Grècia es troba en una situació penosa, aquesta mena de visionari en què s'ha transvestit Petros Màrkaris escriu d'una realitat tràgica que batega. L'heroi i l'antiheroi es confonen, víctimes d'ells mateixos, tan estranys com estranyes esdevenen les relacions entre pares i fills, generacions obligades ara a coincidir.

Llegim i tot es paralitza. I fa un parell de dies, tot just quan arribava novembre, la ficció s'enxarxa de nou amb la realitat i ja no sabem què és què.

Massa imminència per ser contada. Tenim un tema amb Petros Màrkaris. O dos, o tres.

dijous, 17 d’octubre del 2013

El cinquè en joc

M'agradava la companyia de la majoria dels meus col·legues, dividits a parts iguals entre homes bons que eren bons professors, mals homes que eren mals professors i aquells personatges grotescos i inadaptats que acaben a l'ensenyament i que sovint són les influències més educatives que reben els nois. Si no hi ha possibilitat que un jove tingui un bon professor, feu-lo enfrontar-se a un lesionat psicològic o a un fracàs exòtic; mai a un professor dolent o avorrit. Aquest és l'únic aspecte en què les escoles privades superen les públiques: poden incloure uns quants bojos amb cultura a la plantilla sense haver de donar explicacions.

Robertson Davies, El cinquè en joc. Traducció: Carles Miró
Libros del Asteroide.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Joseph Brodsky, Poemes escollits

Molts segles després.

Hi ha miracles que no puc deixar passar de llarg, com aquest llibre de poemes de Brodsky, traduït per Judit Díaz Barneda i editat per Edicions de 1984. El porte entre mans des de fa setmanes, mesos. Me'l vaig empassant lentament, assaborint cada pàgina escrita, potser sí, a vida o mort.

De la poesia crec que sempre demane una cosa: poder llegir i rellegir els mateixos versos tantes vegades com calga sense cansar-me'n, sense que deixen de sorprendre'm. Em passa amb pocs llibres. Aquest n'és un.


Un fragment, a l'atzar:

Xafogor. La sorollosa remor de les fulles espesses 
fa que la suor sigui encara més abundant. 
Allò que sembla un punt en la foscor només pot ser una cosa: un estel. 
L'ocell, que ha extraviat el seu niu, deixa caure l'ou 
dins la cistella de la pista de bàsquet buida. 
Fa olor de menta i reseda.
(...)
Guarda't per als moments de fred
aquestes paraules, per als moments d'angoixa!
L'home sobreviu com un peix a la sorra:
s'arrossega fins als matolls, s'aixeca sobre les cames garrelles
i surt tort, com de la ploma el vers,
cap a l'interior del continent.

(Cançó de bressol de Cape Cod)


I per cert, que tots els dimecres foren festa.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Envers l'illa

ENVERS L'ILLA

Envers l'illa, ben al costat dels morts,
casats amb la canoa des del bosc,
els braços voltats per cels com voltors,
saturnalment anellades les ànimes:

així remen els lliures, els estranys,
els mestres del gel, també de la pedra:
voltats pel repicar de boies que s'enfonsen
i per lladrucs d'oceà blau tauró.

Ells remen i remen, remen i remen –:
Vosaltres, morts, nedadors, endavant!
Serà enreixat això també amb la nansa!
I evaporat a l'alba el nostre mar!

Paul Celan, De llindar en llindar

Traducció i notes: Arnau Pons 
Alabatre 36, labreu edicions, Barcelona, maig 2012 
Títol original: Von Schwelle zu Schwelle (1955)

INSELHIN Inselhin, neben den Toten, / dem Einbaum waldher vermählt, / vom Himmeln umgeiert die Arme, / die Seelen saturnisch beringt: // so rudern die Fremden und Freien, / die Meister vom Eis und vom Stein: / umläutet von sinkenden Bojen, / umbellt von der haiblauen See. // Sie rudern, sie rudern, sie rudern –: / Ihr Toten, ihr Schwimmer, voraus! / Umgittert auch dies von der Reuse! / Und morgen verdampft unser Meer!

diumenge, 7 de juliol del 2013

Novadors13


Al bell mig d’un acabament de curs especialment intens, amb milers d’informes, actes i memòries, he cercat una illa on poder desempallegar-me de tanta burocràcia. La cercava tranquil•la, amb jardins on perdre’m i amb fonts on emmirallar-me i on, arribat el moment, beure-hi. No la volia crusoeniana, deserta i remota. Tampoc no la volia colonial ni habitada per caníbals. Al bell mig d’un acabament de curs que encara no he tancat, amb tempestes i naufragis, he albirat l’illa somiejada. Atreta per un nom seductor, amb connotacions semàntiques d’avantguarda, he dibuixat al meu quadern el contorn de les lletres d’aquest indret: novadors. 

Mapa, brúixola i quadern de bitàcola... sense més equipatge, he traçat l’itinerari per poder arribar-hi. Tot seguint les coordenades descrites al full de ruta, he començat el meu viatge particular a les jornades de renovació pedagògica celebrades a la Universitat Jaume I de Castelló els dies 5 i 6 de juliol.

He fet constar a l’encapçalament del quadern les dades tècniques esmentades per contextualitzar el recorregut abans de salpar. Arrecerada per una excel•lent tripulació, del vaixell 1entretants, i recolzada per una extraordinària grumet, he començat el meu viatge i exploració de l’illa.

1r dia.
Després de recollir la documentació (full de programa, tres peces de puzzle i tiquet per dinar) hem assistit a la inauguració de les Jornades i a la conferència inicial, on Fernando Trujillo ens ha encomanat una altra sentimentalitat en un nou model formatiu. A més a més, ens ha descobert el nom de dues malalties i la manera com combatre la digifòbia i com superar la digifrènia, o si més no, de com intentar-ho. Finalment ens ha demanat que, en un MOOCador, deixàrem constància dels temes que ens semblen més interessants de cara a l’EABE14.

En fer una pausa-café amb suc de taronja i coca de tomaca hem représ les jornades en un dels punt més interessants: els Tallers Demo - BYOD, els quals  han estat més demostratius que experimentals (més demo que bring your own device). D’una banda han bandejat algunes expectatives, de l'altra però, han permés de mostrar amb detall la proposta didàctica. He tingut la sort d’embarcar-me amb Ramon Barlam en la seua Barcelonada 2.0 i a través de les seues fitxes amb QR i les eines com Socrative Student hem passejat per Barcelona en una gimcana telecol•laborativa. Gamificació i Realitat Augmentada.

D’un racó de l’illa per explorar a un altre on aprendre a navegar sense xarxa, a treballar amb una mancança d’infraestructures. L’ampolla del nàufrag on es recullen les petites carpetes autocontingudes. La imatge virtual sobre l’objecte real on el nàufrag va reconstruint la maqueta que el deslliurarà del centre penitenciari. El miratge de la càmera sense rodet, de la xarxa sense internet. 

Dinar de subsistència a base de pasta, pèsols, peix, iogurt i meló... a triar, i una flauta màgica sense música. Al voltant de l’àpat en safates universitàries, la millor companyia: Vicent, Paco, Teresa, Antònia, Ramon... i al café, la Carme.

La sobretaula enceta la tertúlia i una altra de les actuacions més esperades: els Kafé-Kedada. Els diferents grups d’innovació obren les aules per dialogar sobre treball col•laboratiu. Acompanye 1entretants i em reserve els darrers minuts de l’activitat per córrer descalça al Jardí dels Sentits, on es conjuga la cultura i llengua clàssiques amb l’ús de les tecnologies i la botànica. En arribar, la nau ja ha salpat i no trobe Circe. Escorcolle entre el brancatge del sempreverd de flors ataronjades, el grup no hi és. Tampoc no els trobe més enllà, així que torne a les aules. Salude els frikimefs i escolte els edutictac. No hi ha dubte que la Kedada amb més assistents ha estat aquella que plantejava les qüestions més obertes sobre com fer viable la revolució educativa de forma no violenta, sota el títol de “la classe al revés”. Aquestes preguntes i d’altres han desvetllat la migdiada de molts dels novadors assistents. 

Tal vegada, pel ritme, la temàtica variada o per l’esperit dinamitzador dels guies petxakutxistes hem arribat a les presentacions més aplaudides. Comprimir en 6 minuts 40 segons tanta saviesa, tanta didàctica, tant d’amor... bombolletes d’oxigen que ens parlen de l’herència clàssica, del vaixell de l’exili, dels argonautes, dels alquimistes, d’un passeig amb tablets per ses salines d’Eivissa, de la gamificació a secundària, de l’amor... i més amor encara. 

Ens acomiadem amb la tristesa de saber que no hi serem. Que, amb la caiguda de la nit, el sopar novadorenc de clòtxines, polp i suquet de rap, permetrà els illencs de continuar les xerrades, d’encetar noves tertúlies, de desvirtualitzar i saludar, de confessar secrets amagats. Nosaltres, hi tornarem demà. 

2n dia. 
Hem orientat la vela per arribar a temps. El vent ens guia. Un ventijol suau però suficient ens facilita l’entrada al port de l’illa. Amb un retard de vint minuts llargs comença la conferència de JL Castillo sobre els aprenentatges autèntics, els que es basen en l’autonomia de l’alumne i s’avaluen amb l’observació directa, l’autoavaluació i la coavaluació. Els post-its inunden la sala.

Una breu visita al Jardí dels Sentits per tonificar-nos i esmorzar. I després, la confessió al judici final davant el pare amb tot de penitències. Confesse que he pecat, confesse que confesse. I entre confessions, penitències, absolucions, lliuraments de premis i acte de contrició i propòsits d’esmena es clouen les X Jornades Novadors 2013

Un altre vent mourà els penells i serà el senyal per tornar a desplegar les veles. Ens deixarem portar per l’onatge fins descobrir noves illes. Esbrinarem on s’arreceren les aus migratòries, on s’amaga Circe. Amb wifi o sense, ara ja sabem navegar.

dissabte, 29 de juny del 2013

Petros Màrkaris

Intento apartar estos desagradables pensamientos de mi mente y disfrutar de la travesía por el Bósforo. El barco sigue un curso zigzagueante y se acerca a las costas europea y asiática alternativamente, mientras se abre camino entre barcazas, pequeñas embarcaciones de recreo y grandes cargueros, incluso entre algunos petroleros. En cada muelle hay una construcción de madera, algo parecido a una sala de espera, que es como una casita en medio del mar. (...)

–En los viejos tiempos, cuando aún no existían los puentes sobre el Bósforo, todo el tráfico entre ambas costas se hacía en barco –explica la señora Kurtidu–. Si querías ir a la costa asiática, a Moda, a Üsküdar o Kuzguncuk, tenías que coger un barco. Los puentes han facilitado la circulación, no lo niego, pero era más romántico hacer el trayecto en barco –dice la señora Kurtidu con una sonrisa–. Y no hay que olvidar las pandillas de amigos. Eran grupos de hombres que coincidían a diario en el mismo trayecto. Desaparecidos los barcos, se acabaron también las pandillas.



Cap a la costa europea i asiàtica alternativament... Com el moviment en ziga-zaga de les embarcacions que travessen el Bòsfor, aquesta novel·la palesa el tarannà ric i divers del seu autor, el grec Petros Màrkaris. A través de la figura del comissari Kharitos (un altre Carvalho, si us plau, amb qui comparteix gustos gastronòmics i muntanyes de paciència), una amalgama de referents se'ns presenta davant els ulls: la ciutat d'Istanbul, les minories que l'habiten –especialment la grega–, el pas dels segles sobre un gran imperi, ara disseccionat i víctima de la superpoblació, la barreja, la pobresa i el caos. Un curiós assassinat farà d'excusa perquè el protagonista haja de traure's el vestit de turista i excercir de poli per acompanyar Murat, comissari turc, i seguir la pista de Maria Jambu, sospitosa des del primer moment, la dona-metàfora que representa la dualitat de qui estima i odia alhora una ciutat que no pot renunciar al seu passat però que no sap com ordenar el seu present. La vella dona que és capaç d'encendre una espelma al primer pis i assassinar algú al segon personifica l'emprempta grega, dues mil ànimes que esquitxen els carrers dels barris istanbulites més deprimits. És ella el fil amb què la trama cus magistralment una catifa artesanal al llarg d'aquestes pàgines curulles d'enginy i d'ironia.

Foto: viatge a Istanbul, abril 2009.


dissabte, 15 de juny del 2013

Anna Ballbona i Joan Todó

Ja hi sou. Reverbera la plaça. 


El neguit de volar fent esses, 
penjar el gobelet a la porta 
i d'un plegat, rebre una carta 
amb cent grams de vertigen. 


Deliri i nafra, la ventada. Mou 
les més veroses baules de la vida 
que amaguem pels armaris. Enrenou 
i dringadissa, traüt i estropell: 
despentinades oliveres, pell 
encetada. L'amor hi és tot mentida. 

Dins el martell del vent tot ens defuig. 
Deliri i nafra, brut desfici, enuig. 

 
El triple salt ha estat rodó.
Feta com si no, la pirueta
provoca escarafalls i "ohs".
 
No t'enganyis, quan treus el cap
per entre la cortina torta
l'ovació va sempre per l'altre.
 

I per això, per tot això,
que quan arribe allà no em gire per mirar-vos.


Un plaer.

divendres, 24 de maig del 2013

Ukeladies

dilluns, 20 de maig del 2013

Llanceu la creu

Podríem inaugurar una secció al blog que es digués "Lectures al tren". Els qui hi viatgem de tant en tant sabem que les tres o quatre hores que tarda el tren d'arribar a Barcelona, per exemple, són hores molt apropiades per llegir. També per mirar per la finestra (quin cel, quina mar!), o per dormir, o per fer qualsevol cosa, cert.
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.  





També somnie en roig. 
El roig del 'justiciero rojo'. 
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins. 
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas. 
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg

dimecres, 15 de maig del 2013

A José M. Settier i. m.

La mar en calma
                                                                         Tot muda i tot roman. J.V. Foix


Potser perquè tot està inventat, sí,
però aquesta truita de creïlles
no és aquella. Ni les bellíssimes
paraules amb què evocàvem dues barques
al capvespre, marinero en tierra
d'un posat elegant que abraça la vida
amb tendresa, l'harmonia dels àngels
pels pasadissos compartits.
Ballarí amb el pas canviat que encomanes
la rialla, tornem a començar,
que encara és l'hora difusa. Perquè
no hi ha res com jugar, assegut ara
en la immensitat, festeges amb nosaltres
quan vols i de la manera que vols,
ja saps, how are you? I'm fine, thank you.
I un grapat de versos
que no justificaran la mort.
Es fa estrany haver de viure, haver
de mirar cap al costat en què no hi ets
i refer, de puntetes, un perfil
amb gotes de pluja, a recer d'uns pins
que guaiten la mar en calma. Estranyes paraules
que es volen lúcides quan ja no hi ha remei
i el dilluns són tots els dilluns,
i la realitat i l'escola obri sempre
les seues portes, cor desmesurat,
concentrat biòleg de bata blanca,
mestre aprenent de la paraula dita
que carregues amb tots els pronoms,
la gramàtica elegant del teu accent,
la teua discreció, la nostra enyorança.



Aviat farà un any que el director del Clot del Moro, després de més de vint anys al comandament de la nau, ens va deixar per sempre. Des de la perplexitat en què ens hem vist sumits aquests mesos, caminant per la corda fluixa per viaranys de tensions, burles i retallades que vénen de dalt, ací estem, encara. No hi ha millor homenatge que la resistència, doncs.

El proper divendres 17 de maig a les 19h, a la sala d'actes de la Casa de la Cultura 'Capellà Pallarés' de Sagunt, celebrarem unes Converses amb José M, un acte d'homenatge en el qual, passats uns mesos de silenci, hi haurà moltes paraules. I molts amics.

Aquests versos, escrits al caliu del record, li fan l'ullet.

diumenge, 5 de maig del 2013

Amulet



Boca de carrer, ramal de canalització, aljub de tantes pluges, amagatall, ull hidràulic pels carrers de Moixent.

dissabte, 6 d’abril del 2013

En una sola persona


Llegir una novel·la com l'última de John Irving és un acte d'interpretació de l'escriptura que no deixa indiferent, ni pensar-ho. Jo que no gosava clavar mossegada a l'enorme Bolaño i la seua 2666 i ara, en tres setmanes i escaig, m'he cruspit les sis-centes pàgines d'una obra magna, un conte de fades del futur, o del present més corrosiu.
Una obra mestra perquè és el relat de tota una vida, la de l'autor sens dubte, narrada amb una densitat imperceptible. Una bona peça perquè toca uns temes molt íntims i moralment relliscosos amb una naturalitat i una candidesa espaterrants. Viure al marge de la normalitat i explicar-ho des de la tendresa i la sinceritat més entranyables, amb aquestes pinzellades d'humor que fan riure el més pudorós dels lectors. I aquesta estima que desprenen tots i cadascun dels personatges, fins els més dolents. Ho he passat realment bé!
I hem quedat entesos, el senyor Irving i jo, totalment lliurada a la seua lectura; feliç i orgullosa de l'ésser humà en el ventall immens de les seues diferències, sense fer comèdia, o amb les aptituds més lloables de l'espectacle teatral. Fins a l'aplaudiment final.
I si parla de la infantesa és Rilke, sí. I si sona com una homilia o un proverbi, Goethe, entesos.
I la clau, en el repte d'interpretar un passatge del Rei Lear quan aquest pregunta: 'Hi ha algú que em pugui dir qui sóc?', i el Bufó ha de respondre (si és que pot amb la fonètica): 'L'ombra de Lear'.
Entesos.
  

En una sola persona, de John Irving. Edicions 62, número 689 de la col·lecció 'El Balancí'. Traducció de Marta Pera Cucurell.

dissabte, 30 de març del 2013

Temps de resumir

Des que els tres fills ja no hi convivim, ma mare ha iniciat una campanya de buidatge de la casa que em té aterrida. En una de les últimes visites em va presentar dues caixes plenes a vessar de llibres, vídeos, cintes de cassette, i amb l'excusa que eren 'coses meues' em va convidar a desallotjar tot aquell carregament del passat. O, si més no, a fer-ne una selecció, que de les coses 'inservibles', ja se'n desfaria ella. No és la primera vegada que ho fa. Deu sentir-se bé deixant la casa que ens ha vist créixer buida de records, sobretot de llibres. Estic convençuda que es pensa que fa una tasca de neteja necessària.
Confesse que em vaig empipar. La casa es quedarà sense memòria, li vaig etzibar. On vols anar a parar? M'agrada que aquesta siga encara ma casa, també. I la dels meus germans. M'agrada poder trobar-hi rastres del que ha estat de mi, del que m'ha anat fent. M'agrada tornar-hi, sobre aquestes andròmines.
Dies després, em va demanar disculpes. Les meues paraules la devien impressionar. La seua obsessió per l'ordre i la neteja, admetia, la feien fer aquestes campanyes antimemòria. Malgrat l'actitud de penediment que mostrava, però, el fet ja estava fet: tinc a casa, a la casa on ara visc, una caixa que em fa pànic obrir. Hi ha, entre les restes del naufragi, algun tresor que havia oblidat, o que estava a punt de fer-ho: Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino; L'atles furtiu, d'Alfred Bosch; Exiliats, de James Joyce i una edició esgrogueïda d'Edhasa del 1977 de Rayuela, de Julio Cortázar. Un àlbum de tres cintes de cançons de Serrat en català i concerts de Bowie en vídeo; pel·lícules de Bertolucci, de Medem...
Sé que la dona no ho fa amb cap mala intenció. Ma mare es fa gran: deu sentir que li arriba el temps de resumir i, de la novel·la que ha estat la seua vida, comença a esbossar-ne els darrers capítols, amb la intuïció que caracteritza el seu estil. La seua previsió, el meu passat desordenat i la nostra memòria.

dissabte, 23 de març del 2013

Sonets tipogràfics, més



Magnífic, el treball d'Alejandro Díaz. Si sou lletraferits, aprecieu-lo ací.
La racionalitat que permet l'ús de retícules, paletes de color, mides de paper i cossos de text estandarditzats suposa un estalvi de temps i un segur d'efectivitat per al tipògraf, com ho són la rima i les formes estròfiques tradicionals per al poeta.
Un sonetet meu, com sempre, fet amb la urgència del "de ja, pa ja":




Un no podria viure sense els treballs de Josef Müller-Brockmann o de Massimo Vignelli:

Source: behance.net via Amadeu on Pinterest


Suggeriment
Una lectura recent sobre un personatge intrigant: Limónov, d'Emmanuel Carrère, el mateix autor de la biografia de Phillip K. Dick que comentava ací fa un temps. Com en aquell, confesions i descobriments en la part fosca de l'experiència humana d'un personatge tan repugnant com fascinant.

dijous, 21 de març del 2013

I mari del Sud

Vos deixe un mos del poema de Pavese que obre el Lavorare Stanca. El poemari és del 36, el poema del 30. Espere que perdonareu l'aberració de mostrar només el paràgraf inicial i el final. Però confie que més que no un mos, vos siga un ham.

    Camminiamo una sera sul fianco di un colle,
in silenzio. Nell'ombra del tardo crepuscolo
mio cugino è un gigante vestito di bianco,
che si muove pacato, abbronzato nel volto,
taciturno. Tacere è la nostra virtù.
Qualche nostro antenato dev'essere stato ben solo
- un grand'uomo tra idioti o un povero folle -
per insegnare ai suoi tanto silenzio.

...

                                       Ma quando gli dico
ch'egli è tra i fortunati che han visto l'aurora
sulle isole più belle della terra,
 al ricordo sorride e risponde che il sole
si levava che il giorno era vecchio per loro.

dilluns, 11 de març del 2013

Nomdenoia

Nomdenoia és el títol que encapçala aquest blog -que ara ja està clar que s'ha d'escriure blog, que ho han dictat les autoritats competents en la matèria- que il·lustra l'actualitat amb les seues càpsules agredolces. Pau Badia publica si fa no fa diàriament un aforisme visual, en diríem, una piulada en imatges, un lament, una rialla. 'Fugida', per exemple, ben apropiat per al nostre estat d'ara mateix: de poques paraules, d'escapada.



dimecres, 20 de febrer del 2013

Homer i Langley

Dels somnis de la infantesa:  

Cada tarda, quan el sol començava a pondre's rere els turons, passava pel llac un vapor de pales tot fent sonar el clàxon i les sirenes. Al vespre hi havia concerts o conferències sobre temes respectables. Tothom era feliç. Tothom era simpàtic. No podies fer ni quatre passes sense que algú et saludés amb un somriure. I t'ho asseguro, mai a la vida no havia tingut tanta por. Quin altre propòsit podia tenir un lloc com aquell si no era el de convèncer la gent que el Cel devia ser una cosa així? (...) Jo era prou jove per creure que el Cel existia... per imaginar-me passant-hi una eternitat amb els del banjo guarnits amb els seus canotiers i les seves jaquetes de ratlles, per pensar que algun dia em quedaria allà atrapat entre tota aquella gent feliç i imbecil·litzada, resant i cantant i rebent educació sobre matèries respectables. (...) I em vaig fer una promesa: faria el que fos per evitar anar al Cel.


A la decrepitud del final:  

Hi ha moments que no puc suportar aquesta consciència incansable. Només es coneix a si mateixa. Les imatges de les coses no són les coses. (...) Els records se'm van descolorint de tant tornar sobre ells un cop i un altre. (...) No hi ha res que em faci tanta por com perdre'ls tots i quedar-me només amb la ment en blanc per viure-hi.



Una por en comú: la dels germans Collyer.

Descobrir la prosa d'E. L. Doctorow és anar acumulant imatges i diàlegs magistrals immersos en una narració que no passa de llarg. S'hi arriba al final per unes vies fragmentàries, que comencen i acaben sense avisar, però que sumen, avancen, mostren la llum a la pupil·la del lector, cega com la del protagonista.
I el colp final, que ens provoca aquest ai ofegat.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Ovidianes

L'Ovidi va nàixer un 4 de febrer, de manera que avui hauria fet 71 anys, una edat en què alguns encara tenen molta corda i donen molta guerra de la bona. Per celebrar-ho i per desfer el malefici de l'ostracisme a què el PP va sotmetre el principal referent civil dels alcoians i un dels més sòlids de tot el país, dissabte es descobria una placa a la façana de la casa on va nàixer l'artista. La cita em va sorprendre a Alcoi, on hi havia convocada la reunió del jurat del 30è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi: el Jordi Botella, el Joan Jordà, l'Hugo Mas, el Josep Ribera, el fraternal testimoniatge del Sergi Rodríguez i qui açò subscriu. Al restaurant on dinem, el Sant Francesc del carrer homònim (que, dit siga de passada, ha perdut un puntet de qualitat des de l'última volta que hi vam ser), poc abans de les deliberacions oportunes, hi apareix el Toti Soler acompanyat per Jordi Tormo (regidor d'Esquerra Unida) i Toni Francés. Ens saludem ovidianament i continuem l'alegre àpat que inclou tast de poemes i unes botelles d'Almoroig també ben nutrícies. El jurat, excepte uns inicials titubeigs del motorista de Moixent (així anomenat perquè hi va parar de camí a Alcoi, en Ribera), ho tenim més clar que mai, però aquests extrems ja us els contaré en una altra ocasió. Entre les diverses intervencions que van precedir el descobriment de la placa, feta sobre un conegut dibuix d'Antoni Miró, n'hi havia la molt esperada d'Hugo a la massa taurina hora de les cinc de la tarda. Així, amb una davallada important de la temperatura i un vent molest, vam fer cap al carrer de Sant Joan de Ribera. El dia, tot i que lluminós, va dur empès pel vent un núvol que va plorar quatre gotes en homenatge a l'Ovidi. Aquelles quatre gotes ens van fer evocar a alguns l'aiguat immisericorde i malaventurós que va caure quan vam enterrar-lo. La quietud (he dubtat si dir-ne paràlisi) d'un dissabte alcoià, una mica fantasmagòrica, produïa la sensació, quan veies la gent fent via cap al lloc de cita, que s'hi estava organitzant una conjura, una revolució silenciosa (però potser no era sinó la meua imaginació en combustió pels darrers episodis marians i pepistes de la solsida del sistema espanyol). Centenars d'assistents, gent que no veia des del pleistocè (Carme Cantó Candela), algun amable retret sobre la perseverància dels meus exilis, i comença l'ovidiana amb l'Hugo entonant la versió clandestina d'El meu poble Alcoi, que el públic no secunda perquè, excepte per festes, els alcoians som més aviat tímids i austers. Parlaments de Jordi Tormo, Xavier Montllor, el germà de l'Ovidi, que sempre que li preguntàvem de xicons pel germà ens enviava a pastar fang, Feliu Ventura, que fa un poti-poti de cites ovidianes ben escollides, David Peidro, poeta alcoià, que se'n surt amb tremp, Toni Francés, el batlle, una miquiua dessubstanciat, i l'eclosió final de l'Hugo amb un bonica versió de La samarreta que fa picar de mans, entusiasta, el Lluís Torró, que tinc davant.
Encara falten unes hores per a l'esperat concert del Toti, anunciat com Toti Soler trio and Gemma Humet, de manera que l'Hugo i jo, que hem vingut junts de València amb el petit Otto (a casa d'en Mas tot són noms rotunds i literaris) i hi hem de tornar en acabar l'acte, decidim fer un tomb al Casal, a la porta del qual encaixem amb el Jordi Gil, el veterà cantant i el David Fernàndez, sí, el diputat de la CUP, que al cap d'una estona hi presentarà un seu llibre. Atrapat en una xarrada a un to molt baixet, en un local acústicament lamentable, un sordesa notable i un refredat que augmenta exponencialment la meua insensibilitat sonora, no tinc més remei que confirmar, malgré moi, que la tendència al laconisme i la monotonia són perniciosos per al tremp polític on precisament més se l'espera, a la soi-disant esquerra independentista. Marxem d'allà amb el temps justet, i sense sopar, per assistir a un concert dels que es queden gravats amb tinta indeleble a la memòria. No havia estat al Calderón (ja li podien haver canviat el nom, que amb tota la pasta que ha costat al municipi... haver-li posat, per exemple, AOM, ço és, Auditori Ovidi Montllor) després de la seua magnífica remodelació. Hi trobe els qui encara no havia vist al Viaducte. Intercanvis ràpids, dificultats per la butllofa en què visc i que maleiré especialment mentre dure el recital. Fila 11, a l'esquerra l'Hugo, a la dreta en Feliu Ventura. S'arranca el Toti, acompanyat de contrabaix i d'un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l'eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d'un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d'emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d'en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi...) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l'emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l'ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M'aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre'n detall, d'aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l'esforç de l'art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l'experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l'amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se'n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Sonets tipogràfics

Això és el que pretén ser aquest cartellet que he preparat per a les concentracions d'aquesta setmana. Escurat d'idees com està un a vegades, el recurs a l'exercici d'estil és una eixida.
En el 2008 –com passen els anys!– ja vaig escriure en aquest bloc una cosa sobre Josef Muller-Brockmann i el disseny suís. Podeu vore alguns dels seus famosos cartells en Pinterest.


I ací el meu humil i urgent homenatge al disseny helvètic, aquesta vegada sense l'Helvètica i amb la DIN, i amb la intenció de resular, almenys, un poc humorístic.




diumenge, 13 de gener del 2013

Amour, de Michael Haneke

Encara no ha passat ni mitja hora que ja sabem el què. Amb quina força, doncs, ens pot retenir a la butaca un film aparentment resolt tan d'hora? En aquesta història d'amor, no s'hi valen les concessions. I diu tant, tantíssim, que cada segon és imprescindible, com cada gota d'aigua que raja de l'aixeta. I el tempo és tan real, tan dens, que l'espectador batega al ritme de la respiració dels personatges, fins a l'últim alè. Hi ha moments magistrals, de tan sincers; paraules i mirades insuportables, de tan despullades. Hi ha metàfores que entren a la casa per la finestra com un element extern que interromp aquest camí cap a la mort. Somnis malastrucs. Retorns al passat, a les pors de la infantesa. I hi ha el record de les flors i les estrelles dibuixades en una postal, un conte que tallava la respiració de qui miràvem aquella tragèdia filmada, amb un nus a la gola.



I els ulls de Jean-Louis Trintignant són els ulls de l'espant.

dilluns, 7 de gener del 2013

Llumenetes

Sense saber com, ha caigut la nit sobre els sacs de sorra de la trinxera. No hi ha més llum que la guspira de les estrelles en aquesta nit de lluna nova i de treva. No hi ha atacs enemics, no hi ha fum d’armament, ni soroll de municions. Sense saber com, han caigut sobre mi els records de la meua infantesa, del cavall de cartró que cavalcava i l’espasa de fusta sobre el llom. Un mocador desplegat i nugat a l’arbre feia de bandera de rendició. Ja no volia jugar més. Un dia vaig caure de l’arbre i em vaig partir el llavi superior. El mocador blanc s’embrutà de sang, de sang de veritat de la meua ferida de guerra de mentida. La dent de llet de color negre, amb necrosi, m’acompanyà durant uns quants anys, fins que me'n va eixir la incisiva blanca i definitiva. No he tornat a jugar a la guerra fins que m’he vist forçat a agafar el fusell i a amagar-me al si d’aquesta excavació estreta que em serveix de parapet i que em protegeix del foc enemic. Aquesta nit no hi ha foc, ni lluna...

No hi ha lluna, ni foc, ni soroll de metralla. Només els impactes als sacs de sorra em recorden que aquesta guerra no és de cavalls de catró ni d’espases de fusta. He vist morir companys i no voldria veure caure'n més. Els ciris per les seues morts són tan tristos com les llumenetes que fan aquesta nit les estrelles en aquest cel d’hivern. No hi ha lluna, ja ho he dit. Ni núvols que dissimulen la quantitat d’estrelles que ploren la mort dels morts en aquesta guerra.