divendres, 20 de maig de 2005

Blanquita, la del barri.

Recordeu la Blanquita? Aquella dona gran que passejava pel barri del Carme, ja fa uns anys? que vestia de blanc i que portava damunt el pes de la ciutat, de la nit, de la follia? Rellegint un llibre de MARIA FULLANA que es titula ÍCARA (Alfama, 1990), he trobat aquest poema.


BLANCA
a blanca, croupière del carme


Àvia de neu rugosa,
àvida de la nit,
l'acordió de la teua disfressa
marca l'horitzó del carme.
En veus de gat cridaire,
trescant i esbufegant,
vestida de núvia
vens i dónes ta saviesa
a escarafalls i dojo.
Lumpen solitària,
arrossegues la llarga tènia
que teixeix papers blancs
als viaranys polsosos,
i esperes,
bevent d'ací i d'allà,
jugant-te a munts la bugada,
que algú et durà a casa en moto.

2 comentaris :

Cigonya ha dit...

He postejat aquest poema amb un intent d'interbloggisme, és a dir, reprenent el tema que joan proposa a la seua web sobre el desig de "volar".
Sobre el mite d'Ícar, aquest llibre de M. Fullana,ÍCARA, com tota la seua poesia, em sembla genial. És una dona que escriu amb una força i una carnalitat que posa la pell de gallina.
N'hi haurà més. Estigueu bons!

Amadeu Sanz ha dit...

wuais!

La Blanquita, que fort, quants anys sense recordar-me'n. I el poema també, molt xulo… No conec aquesta Fullana. Qui és? Parla'ns d'ella, si us plau.