diumenge, 15 de maig de 2005

La noia polsim d'estrelles



Vaig descobrir David Bowie l'octubre del 1988. Armand Llàcer i Llàcer, un company de la facultat que venia d'Alcàsser i que cada matí ens despertava amb un "bon dia" a cau d'orella, a mitjan classe de llatí -quan estàvem més adormits que desperts- i que molt aviat m'havia de canviar la manera de veure el món, em va regalar dues cintes amb una recopilació de cançons de l'home que tenia un ull de cada color. A partir d'aquell moment vaig entrar en un món de ritmes i de lletres de cançons que m'entusiasmaven. Supose que al marge de Bowie i a pesar del que ell fos, m'agradava perquè va arribar a mi en un moment de necessitat peremptòria de referents, de fonts, de novetats, de mons per descobrir. Vull dir que potser Bowie només n'era l'excusa. Recorde "Lady Stardust" (when they asked if I knew his name), o "Letter to Hermione". Vaig arribar a interessar-me per la llengua anglesa gràcies a les seues històries, la seua poesia; signava les meues cartes, els meus escrits amb un Lady Stardust contundent, fins i tot encara tinc unes bragues que vaig comprar només perquè tenien aquest rétol al davant. De tant en tant escolte aquelles cintes -de fet, no tinc res més de Bowie, tret de dues gravacions en video de concerts i videoclips- i les taral·lege com si recuperés la complicitat que vaig compartir amb Armand durant aquells anys tan crucials, com si em reafirmés com a posseïdora d'algun tresor que guarde, que he guardat durant disset anys.


But something tells me that you hide
when all the world is warm and tired
you cry a little in the dark.
Well, so do I.

12 comentaris :

Laidi Starlux ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ziggi starlux ha dit...

Femmes fatales emergien de les ombres
Per veure aquella criatura de fira
Els xics plantats dalt les cadires
Per a veure millor. Trist vaig somriure
Per un amor que no podria obeir
Lady Stardust va cantar la seua cançó
De foscor i aflicció


Quina enyorança, aquelles bragues, milaidi.

joan ha dit...

I aquell home que jugava amb les aranyes de Mart. Jo vaig descobrir Bowie quan s'estilava pintar-se la ratlla dels ulls :) Bó d'això fa un munt d'anys. Aleshores tots els dissabtes eixíem de cas cap a la platja (lloc de malviure) i ens véiem en un pub, era el lloc de reunió, quan arribaves el primer que feia tothom era pintar-se la ratlla dels ulls, jajaja. Ara ja crec que no ens la pintem ningú, almenys els xics. Bowie va ser únic i màgic. Space Odyti i ziggi Stardus són els millors disc però hi ha d'altres que contenen també temes neravellos. Ern altres temps on encara podies sentir-te diferent i la indsutria de la moda no era tan veloç en convertir els modes de viure i entendre la vida en productes de màrqueting i consum. Bon dia Lady Stadus. :)

joan ha dit...

Ah per cert crec que vas una miqueta despitada sobre qui sóc.. No sóc Bowie hehehe. vam ser companys de promoció encara que no arribàrem a ser "amics íntims" però sempre almenys per part meua he estit una bona connexió amb tu. Si segueixes les aigües del Xúquer ara que encara arriben a la mar, em trobaràs i també a l'orla, en la fila de les "B" el meu nom és el del blog. joan. ;) Una abraçada
Ah i gràcies pels passar-vos pel meu blog i pels vostres comentaris :)

Anna//*// ha dit...

entreu a :

http://groups.msn.com/VALENCIANSABORIGENSENLLUITACONTRALOCUPANT/general.msnw?action=get_message&mview=1&ID_Message=151

i em dieu que penseu...gràcies.

joan ha dit...

Doncs Anna que vols que et diga que la teua il·lusió és teua que fas molt bé en tindre ganes de fer coses i descobrir coses perquè tu les creus important sense valorar el que puguen creure els altres i que el profit que en pots traure de les coses sempre acaba valorant-lo un mateix, acabe sent positiu o no. I que els pares són els pares i que si de moment no pots fer una cosa i prefereixes estlaviar-te problemes familiars, doncs ja tindràs temps de fer-ho, però això clar és decisió teua. I no cregues en aquest país ser radical és qualsevol cosa malauradament . ànims :)

Anna//*// ha dit...

Supose que es imposible fer res, a més davant actituds isteriques en arguments sense sentit com pot ser "apologia del terrorisme", però bé meu prenc a clama que es el millor que puc fer...però tinc molt clar que quan més repressió més fare el que vullga sense donar explicacions...les coses han de ser justes..i jo no em vaig a quedar aceptant el que ells diuen i fent-ho,
la lluita sempre té la raó!
lluita pels teus somnis ja ho diu gerard quintana donca això!
moltes gràcies

Begonya Mezquita ha dit...

joan, salut! ara crec que ja sé qui ets. l'orla és a ca ma mare i fins dimarts no puc buscar-t'hi, però em sembla que ja ho sé, :)

siga com siga està bé aquesta manera de visitar-nos i de dir-nos coses,

per cert, no t'havia confós amb Bowie, no tenia cap idea feta, simplement el post de Lady Stardust, el vaig fer perquè fa temps que m'anava pel cap parlar de Bowie. Tu no hi tenies res a veure ;)

joan ha dit...

ja ho sé Begonya que no m'havies confós amb Bowie era una brometa ;) més bé creia que igual m'havies confós amb un altre joan o amb algú que també coneixem que comença per la mateixa consonant que Xúquer :) La veritat és que em vaig endur una sorpresa ben gran quan vaig visitar aquest blog la primera vegada. Vinga una abraçada :)

Amadeu Sanz ha dit...

Joan, pel que a mi respecta és un plaer visitar i fer algun comentari, si puc, al teu blog, que té un gran nivell :) I vos deixe que us acabeu de reconéixer.

Amadeu Sanz ha dit...

Anna, lamente sentir que els teus pares no et deixen apuntar-te al curs que et sembla et feia molta il·lusió. Els pares, tot i que procurem fer allò que pensem que és millor pels nostres fills, això a vegades sembla que passem per damunt els sentiments dels fills… Jo et recomane, com tu dius, que et serenes i que intentes negociar amb ells. Pot ser pugues fer alguna mena d'intercanvi, no sé…

Anna//*// ha dit...

gràcies Amadeu, la veritat que el que vaig a fer es crearme la meva propia llibertat...es a dir si ells no em donene llibertat me la donare jo a mi mateixa