dimarts, 17 de maig de 2005

Cioran us parla del poeta

E. M. Cioran Breviario de podredumbre

“El pensador de ocasión”

El parásito de los poetas/El paràsit dels poetes (versió meua del castellà)

I. No pot haver-hi desenllaç per a la vida d’un poeta. Tot allò que no ha emprès, tots els instants alimentats amb l’inaccessible, li donen el seu poder. Experimenta l’inconvenient d’existir? Llavors la seua facultat d’expressió es reafirma, el seu alè es dilata.
Una biografia només és legítima si fa evident l’elasticitat d’un destí, la suma de variants que comporta. Però el poeta segueix una línia de fatalitat el rigor de la qual res no flexibilitza. La vida els toca en sort als filisteus; i per suplir la que no han tingut hom ha inventat les biografies dels poetes…
La poesia expressa l’essència del que no podríem posseir; la seua significació darrera: la impossibilitat de tota “actualitat”. L’alegria no és un sentiment poètic. (Prové, no obstant, d’un sector de l’univers líric on l’atzar reuneix, en un mateix feix, les flames i les estupideses.) S’ha vist alguna vegada un cant d’esperança que no inspirés una sensació de malestar,diria més,de repulsió? I com cantar una presència quan fins allò possible està tacat per una ombra de vulgaritat? Entre la poesia i l’esperança, la incompatibilitat és completa; d’aquesta manera el poeta és víctima d’una ardent descomposició. ¿Qui gosaria preguntar-li com ha experimentat la seua vida, quan ha viscut gràcies a la mort? Quan sucumbeix a la temptació de felicitat, pertany a la comèdia… Però si, pel contrari, de les seues nafres brollen flamarades, i canta la felicitat –eixa incandescència voluptuosa de la dissort– se substrau al matís de la vulgaritat inherent a tot accent positiu. És Hölderlin refugiant-se en una Grècia somniada i transfigurant l’amor en embriagueses més pures, en les de la irrealitat…
El poeta seria un trànsfuga odiós de la realitat si en la seua fuita no portés amb ell la seua dissort. Al contrari del místic o el savi, no sabria escapar a si mateix ni evadir-se del centre de la seua pròpia obsessió: fins i tot els seus èxtasis són incurables, i signes premonitoris de desastres. Inepte per salvar-se, per a ell tot és possible, excepte la seua vida…

4 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Aquest llibre de Cioran, Breviario de la podredumbre, exercí una influència, com diré?, ben lamentable en mí quan me'l vaig llegir, encara a l'institut. Afortunadament ja l'he superada i puc llegir algun fragment sense perbocar, només amb la indignació d'assistir a un dels exercicis de morrisme més cínics que mai no he vist.
S'ha suïcidat ja, o encara va amoixamant-se en algun asil de filòsofs xarrupamocs, com diria Vil Òbit?
Recorde una entrevista que li va fer un que també, Fernando Savater, aleshores rendit admirador seu, crec que fins i tot traductor –no?–. Parlaven del suïcidi com a panacea per tots els mals de la persona i tot era pegar-li voltes –jo, adolescent efèbic caiguent-me la bava, pobret–, quan el gran mestretites corcainfants se'n recorda d'un succeït:

Cioran: L'altre dia, que no em truca una dona, fervent admiradora meua i em demana de suïcidar-nos plegats…

Savater:A sí? I què li va contestar?

Savater està inquietet: algú se li ha avançat, perquè ell aguardava el final de l'entrevista per a fer-li la mateixa proposició.

Cioran: Doncs li vaig demanar: "Estigueu bona?" I és que no podria soportar suïcidar-me amb una dona que no estiguera bona. Seria ontològicament inconcebible.

I així. Jo crec que és un paio molt negatiu, com deia Van Gaal, i que no se li deu fer massa cas a allò que diu.
No crec que existisca emoció més digna d'ésser cantada pels poetes i compartida pels éssers humans que l'alegria. Si a ell li repugna que li la pique una gallina.

joan ha dit...

De tot el que és diu jo extrauria una frase "la poesia expressa l'essència del que no podríem posseir" i a més subratlle el "podríem" perquè per a mi la poesia és l'essència de tot el que som i el que podem ser. Tampoc hi veig l'absència d'alegria, només si entenem el terme alegria com un estat eufòric d'immaduresa, fins i tot en la tragèdia hi ha alegria, alegria de sentir dolor, passió, quimeres? però sentir en si és la font de l'alegria de viure i de copsar les coses que ens fan sentir. Jo em remetré al meu admirat Pessoa de qui he aprés que la poesia és una mena de dessassosec, per a mi eixa seria la paraula exacta , poesia és dessassosec. I mireu que Pessoa era trist, i malencolic però quan el llig i el rellig sempre hi veig l'esperança. abraçades :)

Begonya Mezquita ha dit...

Vaig postejar aquest fragment de Cioran perquè sempre em sorprén aquesta visió nihilista de la poesia, de l'art, del món, de la vida en conjunt. Volia saber què suscitava en aquells qui el llegiríeu. No conec bé l'obra de Cioran, solament alguns fragments que em criden l'atenció just perquè deu estar als antípodes de com veig jo les coses.
Amadeu, llegies Cioran a l'insti? Massa jove, no? Sort que te n'has desentés...
Joan, Pessoa (persona) és una altra mena de negació de la realitat, de l'alegria. La seua poesia és tan bella (parlant de bellesa...) que supera fins el referent, la concepció mateixa del món.El mateix desassossec de què parles, produeix aquest sortilegi que el fa suprem.
No sé, hi ha molta poesia des de la vitalitat, també des de la foscor més absoluta.
Buscaré un poema que ara em ve al cap i el penjaré per acabar-ho de rematar. Salut!

Amadeu Sanz ha dit...

Joan, estic d'acord amb tu en què l'alegria pot donar-se en qualsevol lloc o moment: sí, fins i tot en la tragèdia hi cap l'alegria. Per a mi l'alegria és l'expressió més genuïna de la vida, que s'afirma ella mateixa siga quina siga la circumstància: la vida que vol viure's fins a l'últim regalim. Cioran em sembla tot el contrari, front a l'experiència transpersonal de l'alegria, ell contraposa la fredor morta de l'ego, però un ego pudent de tant de temps tancat sense prendre el sol.

Begonya: Vaig llegir aquest llibret quan era a 2n. de BUP, junt a altres lectures poc recomanables per a la meua tendror, i algunes altres que no estaven tan mal, com Hermann Hesse –recordeu El llop estepari o Demian?–. És la putada de criar-nos sense altre mestre que els nostres iguals: érem una colleta de col·legues que ens passàvem els llibres –sovint furtats– que triàvem sense cap criteri. Amb el transcurs del temps, he trobat a faltar un mestre que m'ajudara en les eleccions. He perdut molt de temps per fer coses a deshora.