dimecres, 4 de maig de 2005

Una vegada, jo també vaig ésser poeta

A la novel·la de Paul Auster que comentava l'altre dia, hi juga un cert paper un singular quadern de tapes blaves i origen portugués on el protagonista, un escriptor que travessa un delicat moment vital, escriu l'esborrany d'una novel·la, l'argument de la qual es revel·larà premonitori del que s'esedevindrà després.

Jo també tenia un quadern. Era un quadern en format quartilla, no sé si es diu A5 segons la norma DIN. Tenia un centenar de pàgines cosides de paper quadriculat, cobertes flexibles i plastificades de manera que, si es banyava, tacava o patia qualque accident menor, bastava un drap per a retornar-lo al seu aspecte impecable. A més, la seua flexibilitat el dotava de la qualitat de la transportabilitat: si l'enrotllaves et cabia en una butxaca. Ah, i era gris, com el seu insigne col·lega.
En ell tenia jo escrits, a llapis, una considerable quantitat de versos, encara que no sabera donar una xifra aproximada: mil, dos mil, cinc mil? Potser la memòria és massa optimista i, al remat, n'eren molt menys. El cas és que els versos s'organitzaven en uns poemes extraordinàriament llargs, a la manera de les elegies d'Hölderlin, o els poemes més extensos de March. Alguns tenien un caràcter narratiu, per allò del correlat objectiu, com aquell poema protagonitzat per un imaginari Neil Armstrong –braç fort–, el primer éssser humà que va petjar la Lluna; era tot rimat en consonant, i s'hi podien llegir algunes troballes d'antologia catalana, com quan Neil explicava que en viatjar per l'espai exterior:

[…]tripulem tenebrosa patera,
i la nau més s'assembla a cafetera,


Com podeu esbrinar per vosaltres mateix, la idea era rimar patera i cafetera, cosa que no se li havia acudit encara a ningú i, probablement, no se li acudeixi mai més a cap altre. També s'hi combinava la referència a la parèmia del mecanisme el funcionament del qual és tan defectuós que sembla una andrómina, una màquina de fer cafè, supose que l'haveu sentit usar alguna vegada.
També hi havia un altre poema que, aleshores, m'omplia d'orgull i que estava vagament inspirat en els apòlegs medievals, i on el protagonista era ara un senglar –el vetust senglar solia dir-li– que angoixat per la imminent destrucció del seu món per un incendi forestal, medita en veu alta sobre l'existència de Déu.

Eren poemes difícils, esquerps, travats, amb una llengua de textura terrosa, calia rosegar-los, els versos, plagats d'arcaismes i neologimes, a més de mots que m'inventava. Eren, si més no, divertits i molt sorprenents, almenys això pensava jo. No van ser massa compresos: "Per què els rimes? Què vol dir açò? Hum, …originals sí són, sí!"
Vaig perdre el quadern una tardor, en un trasllat de pis, cosa relativament freqüent en aquells anys d'esplendor i d'herba, prou embolicat que anava també entre dues relacions, situació també freqüent aleshores.
Tanmateix aquell estiu havia estat a Irlanda, viatjant amb bicicleta –quina manera de ploure!–. Enllà havia començat a escriure una sèrie de poemes diferents, més fluïts, potser menys pretensiosos, dels quals recorde aquest fragment:

Vull tornar a mostrar-te'm nu,
sense sensualitat,
provist només de la foragitada
fe de l'aigua
que sap que tota força
serà a la fi vençuda,
tota raó sublim deposta,
com roc que ret el front
a l'ona perseverant.

3 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

coi, amadeu, que calladet ho tenies! m'ha agradat molt això que has escrit, com una narració, com una anotació de quadern. i l'últim poema és preciós!
potser és arribat el moment de canviar definitivament el fum per la paraula. aquest blog ja en necessitava, de la teua poesia. :)

Amadeu Sanz ha dit...

Però ja no hi ha més versos: el quadern es perdé i només en recorde uns fragments, uns versos solts, res. Alguna vegada m'he dit que podia fer un untent de reconstruir allò, encara que fóra en part, des dels versos que em queden o les rimes que recorde. Si més no, per deixar tancada la porta d'aquella cambra. Però ja no hi reconec la meua veu en aquelles paraules, com en les gravacions, que no sembla que sigues tu qui parla.
La meua carrera poètica acabà en aquell trasllat, i ja no he tornat a escriure ni xufa. Aquest post, per dir-ho pomposament, és el meu testament poètic.

Anna//*// ha dit...

Impresionant.....!
L´encant està en no saber on para ixe quadern...