La noia polsim d'estrelles

Vaig descobrir David Bowie l'octubre del 1988. Armand Llàcer i Llàcer, un company de la facultat que venia d'Alcàsser i que cada matí ens despertava amb un "bon dia" a cau d'orella, a mitjan classe de llatí -quan estàvem més adormits que desperts- i que molt aviat m'havia de canviar la manera de veure el món, em va regalar dues cintes amb una recopilació de cançons de l'home que tenia un ull de cada color. A partir d'aquell moment vaig entrar en un món de ritmes i de lletres de cançons que m'entusiasmaven. Supose que al marge de Bowie i a pesar del que ell fos, m'agradava perquè va arribar a mi en un moment de necessitat peremptòria de referents, de fonts, de novetats, de mons per descobrir. Vull dir que potser Bowie només n'era l'excusa. Recorde "Lady Stardust" (when they asked if I knew his name), o "Letter to Hermione". Vaig arribar a interessar-me per la llengua anglesa gràcies a les seues històries, la seua poesia; signava les meues cartes, els meus escrits amb un Lady Stardust contundent, fins i tot encara tinc unes bragues que vaig comprar només perquè tenien aquest rétol al davant. De tant en tant escolte aquelles cintes -de fet, no tinc res més de Bowie, tret de dues gravacions en video de concerts i videoclips- i les taral·lege com si recuperés la complicitat que vaig compartir amb Armand durant aquells anys tan crucials, com si em reafirmés com a posseïdora d'algun tresor que guarde, que he guardat durant disset anys.


But something tells me that you hide
when all the world is warm and tired
you cry a little in the dark.
Well, so do I.