Jacint Verdaguer i les funcions del llenguatge

Altra vegada ensopegue amb el que em sembla una, diguem, lleugeresa teòrica al llibre de 1r. de Batxillerat, d’aquelles que, a vegades, hom podia trobar en els manuals de comentari de text escolar. Que per cert, és una tautologia, perquè només es fan comentaris de text a l’escola. Quan comenten un poema de Vardaguer, un romanç històric d’aquells que feia, els autors afirmen:

La repetició i els recursos de tipus morfosintàctic que es basen en la repetició estan per a facilitar la memorització del text i insisteixen en la idea principal.

I afegeixen més endavant:

Aquests recursos contribueixen eficaçment amb la finalitat romàntica del text: arribar a un gran nombre de lectors […] per difondre una idea […] i que aquesta puga quedar gravada en la memòria dels lectors per la seua senzillesa lingüística, pel seu ritme repetitiu i per la vivesa que en facilita l’atenció.

Des de Roman Jakobson sabem que els texts, especialment els poètics, s’organitzen sobre el principi del paral·lelisme, justetament, que vol dir que es constitueixen sobre la repetició d’estructures sonores, morfosintàctiques i semàntiques i que la repetició és la naturalesa constitutiva del llenguatge poètic, i no un recurs que fa servir: no hi ha text poètic sense repetició i encara que estiguera en ratlles curtetes, no seria un text poètic; seria altra cosa, encara que parlara d’un tema poètic, com l’amor, o la mort.
Quan analitzem un poema, perquè ha d’haver gent per a tot, el que fem és donar nom a les diverses repeticions que trobem, a saber: sonores (ritme, aliteració, rima, versificació i estrofisme, fonamentalment), morfosintàctiques (paral·lelismes, anàfores, i quiasmes) i semàntiques (comparació, sinècdoque, metonímia i metàfora, amb totes les figures que se’n deriven).

I altra propietat del text poètic és que és altament mnemotècnic, que vol dir que és fàcil aprendre’l de memòria. I això no és el resultat d’usar més o menys paral·lelismes, és que el text poètic és fàcil de memoritzar o no és un text poètic. Igual passa amb l’acudit: què seria d’un acudit difícil de memoritzar? Doncs que tindria poca vida, no?
El poema i l’acudit tenen la mateixa naturalesa i comparteixen altra propietat: produeixen una mena d’extranyament en el receptor, fruit d’una revel·lació. En el cas de l’acudit, el resultat és la hilaritat; el poema ens duu a l’astorament, a la commoció, al descobriment d’allò que ens era amagat.

I per a il·luminar-nos, el poema fa servir els mateixos procediments que ha usat la humanitat sempre per a alterar les nostres consciències o per a induir al trànsit: el ritme, la repetició, tornar a passar una i altra vegada pel mateix lloc, fins que són vençudes les resistències, cessa el gibbarish de la ment i pot, llavors, manifestar-se allò que estava ocult.

I tot això té poc a veure amb facilitar que l’auditori s’aprenga uns versos de memòria.