SI JO T'HO POGUÉS DIR
El Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir;
el Temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics,
el Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar,
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Els vents han de venir d'algun indret, quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el Temps no t'ho dirà, però ja t'ho vaig dir.
Potser les roses volen créixer realment,
i la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
¿no et dirà res el Temps, tret que jo t'ho vaig dir?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
W.H. Auden, Vint-i-set poemes
2 comentaris :
No és la poesia això? Aturar per uns instants el Temps, i voler dir.
Reconec no haver llegit res de l'Auden, però a partir d'auest poema que has penjat he fet una recerca no massa minusiosa però prou ampla a través de la xarxa. Intentaré llegir-lo amb temps i tranquil·litat com s'ha de lelgir la poesia. Quna llig poesia, almenys des del meu punt de vista i la meua posisició anàrquica, el primer que faig és no intentar comprendre més enllà del que em transmet en primer termini la musicalitat de les paraules i els versos, després les imatges que em tramet i en última instància em deixe endur per la meu interpretació no minusiosa del conjunt. No m'ha agradat mai esmicolar un poema, ni ara ni a la facultat. L'altre dia parlant amb una amiga que havia escrit una sextina i coincidint amb la relectura de "la german estrangera" de la Mercé Marçal hi parlàrem sobre això. Malgrat el que he dit abans sempre m'ha fascinat la construcció de la poesia segons els cànnos clàssic de composició, sempre ho he trobat com un treball artesà, però mai he tingut la paciència necessària i supose que el geni per poder fer-ho.
A partir d'ací puc entendre la poesia com a una dualitat entre le treball ben fet i l'abstracció atzarosa. Una sola paraula és sensible de ser poètica. No obstan segueix fascinant-me la conjunció de les dues coses, quan la forma i el contingut s'uneixen i s'acoblen de manera tan perfecta com en aqust cas. I sí compartesc la idea amb tu Begonya: la poesia eés pot ser això, aturar el temps i voler dir. Molt bonic aquest poema . :) abraçades
Publica un comentari a l'entrada