Galdós y la niña que sabía por qué

M'ha paregut que ja coneixia l'anècdota, però el que és segur és que no havia llegit la carta amb què Narcís Oller contesta a Benito Pérez Galdós amb els motius pels quals escriu en català, i no en castellà. Ho he extret del llibre de 1r. de batxillerat, el qual, per una vegada, no serveix perquè jo expresse la discòrdia, sinó com a pretext:

Y entremos ya en la cuestión batallona del lenguaje que vengo sosteniendo con cuantos compañeros de allende el Ebro me dispensan la estimación que Vd. Llevados de un cariño que nunca agradeceré bastante, todos Vds. me dicen lo mismo. Debo, sin embargo, confesar que en nadie me ha sorprendido tanto como en Vd., que profesa francamente las ideas de la escuela realista, que ha visto Vd. cómo vivimos y hablamos en Barcelona.

Com m'identifique amb el pobre Oller, tot i estar a València: aquest "todos Vds. me dicen lo mismo", com el comprenc, quin fàstic que devia sentir, quina fatiga haver-se de justificar, quina basarda aquella incomprensió i més quan ens arriba de persones que considerem informades i intel·ligents, com sens dubte podríem considerar Galdós…

Entre les moltes situacions d'incomprensió, rebuig i, fins i tot, persecució en què m'hi he vist pel fet de parlar en català, hi va haver una en un càmping on, ben a gust, passaven l'estiu una parella d'amics amb els seus dos fills. Aquests dos, naturalment, es comunicaven entre ells en català i no hi ha dubte que, per la seua temprana edat, encara devien patir algun encreuament en parlar amb els altres xiquets que no s'expressaven com ells, però estic ben segur que en serien poques vegades…

Estant jo de visita un capvespre, mentre preparàvem una torrada de sardines, crec recordar, una veïneta es dedicava a observar-nos, consirosa, mentre amaníem els ingredients o el foc, i anàvem demanant-nos o manant-nos feinetes els uns als altres, inclosos els xiquets:

–Passa'm la sal!

–Lleva-li foc!

–Mira si hi ha un drap per ahí, per favor!

–M'omplis el got de cervesa fresca, que aquesta ja s'ha calfat?

–Di-li a ta mare si les pose totes…

I coses així.

La veïneta, que era filla d'un matrimoni de madrilenys als qui agradava molt vindre "a Levante" per l'oratge i les platges, no cessava d'observar sense dir ni pruna, a una distància prudencial, però suficientment pròxima per a sentir tot allò que es deia a l'operació. Finalment, mentre sopàvem, es va acostar a la meua amiga i li va dir:

– ¿Pero es que no os dais cuenta que los niños hablan en catalán porque vosotros les hablais también en catalán? Si les hablais en catalán a los niños, ¡ellos van a acabar hablando en catalán!

I és que és així. Hi ha castellans, i em sembla que són una quantitat important d'ells, que no entenen per què la gent no parla com ells ho fan, podent fer-ho. Hi ha que es deuen creure que en realitat parlem en castellà entre nosaltres, però que ràpidament ens canviem al català si ens adonem que ronda per allí algun castellà. I no passaria d'ésser un succeït curiós si no tinguera altres conseqüències més greus, en aquest i en altres àmbits, aquesta percepció que tenen de nosaltres.